PSUC: por i nosa als americans

Aquest dijous es va presentar al Museu d’Història de Barcelona el nou web del PSUC i el número monogràfic de la revista Nous Horitzons dedicat a commemorar el 80è aniversari de PSUC amb un títol llampant: El millor partit de Catalunya. En el web (www.psuc.cat) es pot accedir a la col·lecció sencera digitalitzada de Treball (1936-2016) i de la revista Nous Horitzons (1960-2016), dues capçaleres històriques de la premsa en català. En faran els honors dos periodistes de raça i que saben del que parlen: Enric Juliana i Joan Busquet, director de Treball en l’etapa més reeixida (1977-1980).

Antoni Batista, un altre periodista de raça que es va fer gran en la redacció clandestina de Treball, s’ha afegit a la festa amb un llibre de memòries per sucar-hi pa, amb un final digne del millor Carvalho. Manolo Vázquez Montalbán, un altre periodista de la família de Treball, definia la petja profunda del PSUC en la societat catalana com “el inmenso partido de izquierdas sumergido, compuesto por todos los expsuqueros sin exclusiones”.

Conegut pels seus llibres sobre el conflicte basc i la lluita antifranquista, Batista ens ofereix una crònica sentimental i emotiva, amb tots els pèls i senyals, de la seva militància política en la dècada dels setanta. El PSUC del company Humbert és el de la Federació Universitària, del món de la cultura i de les redaccions de les revistes Universitat i Treball, que li van permetre gaudir d’una proximitat amb els dirigents del partit i teixir tot un seguit de coneixences en l’arxipèlag de l’antifranquisme català i espanyol.

Deixant de banda alguns errors factuals —com ara atribuir la conselleria de Seguretat i Interior al PSUC durant els Fets de Maig de 1937 (sempre va estar en mans d’ERC) o bé la legalització del PSUC el mateix dia que la del PCE (el PSUC va ser legalitzat unes setmanes després, prova fefaent de la naturalesa jurídica diferent dels dos partits)—, o bé la més que discutible, si més no per a la historiografia, ordre de Moscou de fer volar Barcelona en una acció de terra cremada que no es va produir en cap més altre lloc d’Espanya durant la Guerra Civil, l’autor aconsegueix bastir un relat sòlid, farcit —coses de l’ofici— de detalls, adreces i noms, així com de les fitxes policials de diversos protagonistes.

El PSUC és un partit força original i distintiu dins del moviment comunista internacional. Fill del frontpopulisme, el PSUC neix de la confluència de diversos partits socialistes i comunistes, de sobirania catalana i espanyola. És un partit de classe (de treballadors) i nacional (de Catalunya), que malda pel socialisme i la unió federal amb la resta de pobles de l’Estat. Esdevindrà així un partit catalanista i antifranquista, “el Partit”, i durant els anys setanta aplegarà sensibilitats ideològiques més enllà de la pròpia. Amb la consolidació de la democràcia molts deixaran la militància, i sense la participació en els governs de Catalunya i d’Espanya, encara més. La implosió orgànica del PSUC (1981-1982) acabaria de reblar el clau del seu taüt.

Antoni Gutiérrez Díaz, el secretari general del PSUC, estava convençut de la intervenció del KGB, a través dels contactes d’algunes ambaixades amb dirigents del partit, en la confrontació i l’escissió del PSUC. Batista clou el llibre amb un nou relat, salpebrat d’espies (un de mort) i de talps a la seu del Comitè Central, que dóna sentit al títol i afegeix un nou actor, la CIA, en l’operació de desactivar el PSUC. Els soviètics, tal com ho havien fet amb la Primavera de Praga, volien tallar les ales a l’heretgia eurocomunista. Els americans, al bell mig d’un rescalfament de la Guerra Freda a Europa amb la decisió d’instal·lar míssils nuclears a cinc països, necessitaven assegurar una implicació més gran d’Espanya en la defensa occidental amb la seva integració a l’OTAN.

Curiosament, el president de la Generalitat Jordi Pujol, en unes declaracions a l’informatiu radio-fònic italià GR-2, del 16 de gener de 1981 (pocs dies després que el Cinquè Congres acabés com el rosari de l’aurora), afirmava: “Un fet determinant en la crisi del PSUC, al meu parer, és que en els propers dos anys Espanya entrarà a l’OTAN”. El 30 de maig de 1982 Espanya s’integrava com a membre de ple dret a l’anomenada Aliança Atlàntica.