Esgotar les possibilitats

En el centre de la literatura sempre hi ha hagut una disputa sobre el lloc que ocupa el lector i les dues maneres de convidar-lo a participar de l’obra literària. La primera fórmula seria la del best-seller, que surt de la base que hi ha un lector estàndard amb uns gustos, uns judicis i uns prejudicis del tot identificables per l’autor, que confecciona, segons aquesta recepta, un plat comercial: el lector no llegeix, sinó que consumeix; potser es diverteix, però l’obra acaba fent de manera indefectible el seu recorregut habitual a través dels intestins.

La segona fórmula és més interessant: l’autor va a la recerca d’un lector encara inexistent, un lector que es fa i es descobreix en l’instant de la mateixa lectura: quan aquest lector i l’obra coincideixen, neix la novel·la potencial, la novel·la que ocupa un lloc permanent en el cap i el cor del lector, com si lector i obra s’anessin creant alhora. A la literatura catalana no hi ha gaire abundància d’escriptors que hagin optat per aquesta via, però vint novel·les després es pot afirmar que un representant indiscutible —i digne d’admirar— d’aquesta estirp és Jordi Coca (Barcelona, 1947): en contra de la literatura lleugera i divertida que es va apropiar de la major part de la literatura de la generació del 70, la narrativa de Coca ve a demostrar que es pot construir un món literari diferent, que les novel·les no tenen per què ser divertides, sinó que el lector ha d’aprendre a divertir-se amb la literatura exigent, amb la literatura que demana un esforç de la lucidesa. La seva última novel·la, Califòrnia, posseeix tots aquests mèrits.

Un professor català que quaranteja, que s’acaba de separar i que és als Estats Units per incorporar-se a la universitat de Berkeley —i que vol escriure un estudi sobre els pintors paisatgistes nord-americans del XIX—, emprèn un viatge en cotxe a través d’Amèrica com si, en el fons, li calgués imitar els passos de Kerouac. No és la primera vegada que l’ombra d’A la carretera apareix a l’obra de Coca: a Louise. Un conte sobre la felicitat, la protagonista també iniciava un periple fins a Boston per aclarir-se les idees. I no és la primera vegada, tampoc, que Coca explora la relació oculta que hi ha entre la realitat i les aparences i el buit vertiginós, o el disgust profund, que ocasiona l’obstinació del tracte amb l’altra gent: no és en va que a La japonesa extremés el tour de force de la seva narrativa i se centrés en un personatge autista.

El protagonista i narrador de Califòrnia no té els mateixos problemes de relació, però sí que és algú inadaptat que desconeix l’abast del seu caràcter, més partidari de la immobilitat que del canvi: d’aquí surten, és clar, tots els conflictes que animen les forces de la novel·la. Hi ha, en primer lloc, la presència de l’intrús, d’algú que ocupa amb el dret que s’adjudica un espai que no li pert<CL10.4>any: el viatge en cotxe del protagonista no és tal com se l’imagina en un principi perquè, sense cap possibilitat d’evitar-ho, se li afegeix un conegut d’uns amics seus, el poeta Tom Dunkel, que té una semblança raonable amb l’escriptor Miquel Bauçà, destinatari de la dedicatòria de la novel·la: Tom Dunkel és també algú que sap trasbalsar i commocionar la vida dels altres, i que serveix per tenir una visió més clara de la presència de la molèstia en el món. Com a conseqüència d’aquesta intervenció, hi ha el segon problema que el protagonista no pot superar: no hi ha la possibilitat d’aconseguir que el temps passi tranquil·lament, i no són poques les vegades que li passa el mateix que a Denver: la inquietud que l’assalta, una sensació imprecisa, d’estar fora de lloc, d’haver esgotat les possibilitats d’aquella situació.

La digressió fèrtil sobre el temperament del paisatge, l’atmosfe</CL>ra d’una prosa tènue i cauta que atorga densitat narrativa a unes situacions gens èpiques, les indagacions microscòpiques sobre el que es desconeix d’un mateix, les càrregues de pensament sobre l’art i sobre la conducta moral i, sobretot, la sensació permanent d’estranyesa que habita a la novel·la a pesar que en cap moment hi hagi res d’estrany —les pel·lícules d’Antonioni no queden gaire lluny—, tot plegat converteix Califòrnia en un bon exemple de novel·la que s’instal·la en el cap i en el cor del lector.