Mor Dario Fo, crític del poder polític i eclesial

Ha mort Dario Fo, premi Nobel de Literatura el 1997. La notícia, encara que temuda des que fa uns dies va ingressar en un hospital de Milà afligit d'una insuficiència respiratòria, omple Itàlia de tristesa. El març passat havia fet els 90 anys sense perdre la passió pel teatre, la pintura, l'escriptura i l'activisme que el va portar a convertir-se en referent moral d'una esquerra italiana que, segons lamentava, va morir el dia “que es va casar estúpidament amb el poder”.

Un poder, el de la casta política o eclesial, que el Nobel de Literatura va seguir atacant amb la mateixa força amb la qual, malgrat les afliccions pròpies de la vellesa, anava cada dia al seu taller de Milà per transmetre la seva saviesa a un grup de joves artistes: “Només m'interessa treballar amb els joves. Donar exemple. Això és el més important”.

Fo, nascut el 24 de març del 1926, a Sangiano, un petit poble de Varese on el seu pare era el cap d'estació, va estudiar a l'Acadèmia de Belles Arts de Milà, però de seguida va orientar la seva vida cap al teatre, i va entrar a treballar a la RAI –la televisió pública italiana– com a autor i actor de textos satírics. Des del 1968, en companyia de la Franca –la seva companya de vida i de carrera artística– i de Massimo de Vita, Vittorio Franceschi i Nanni Ricordi, va fundar el grup teatral Nuova Scena amb la intenció de recuperar els valors socials del teatre. Durant la seva llarga trajectòria va publicar més de 100 obres teatrals que ell mateix solia dirigir i interpretar, i nombrosos llibres. Va ser un joglar, un mestre de la sàtira. Misteri Buffo va ser la seva obra mestra, on interpretava tot sol molts personatges i mostrava uns grans dots de mímica. També caldria destacar ¡Ací no paga ni Déu!, Tutta casa, letto e chiesa i Coppia aperta.

Estava desencantat amb la política, però malgrat això –o potser precisament per això– no va deixar de donar suport fins a l'últim moment al Moviment 5 Estrelles de Beppe Grillo, que considerava l'última platja de l'esperança. Segons assegurava, la tan esperada caiguda de Silvio Berlusconi no havia donat pas a una nova política a Itàlia. “Tot segueix gairebé igual”, es lamentava el passat mes de març al seu estudi de Milà: “Tot és un joc. El joc de la falsa democràcia. La gent de Berlusconi segueix aquí. I ell s'ha salvat. Matteo Renzi l'ha salvat de la presó, d'alguns processos molt perillosos per a Berlusconi perquè tenien a veure amb la sexualitat, amb l'escàndol que això comporta per a les seves bases catòliques. Avui Itàlia s'ha convertit en una mena de polenta, tot s'ha barrejat, no hi ha punt de partida ni d'arribada, no hi ha dignitat”.

En molts moments de la seva vida va ser un home enfadat, però mai un home trist. Solia dir que havia tingut una vida “exageradament afortunada”.