Mostrari català

El desafiament torna a cavalcar. Aquest és el titular. Agrada molt en certs mitjans de comunicació de totes dues bandes. Justifica la piconadora que condueixen els serveis jurídics de La Moncloa per triturar, d’una banda, totes les resolucions parlamentàries i actes del Govern català que contradiuen o desobeeixen la Constitució i els seus intèrprets i, de l’altra, per castigar amb penes d’inhabilitació els responsables polítics que els han impulsat. Però aquests titulars estridents donen també seguretat als conductors del procés, respecte de la bona marxa i el futur. Pensen que si les coses anessin tan malament, ningú no faria saltar l’alarma ni hi posaria tants obstacles.

Aquestes són lectures legítimes, tot i que són part indissociable de la realitat de què es tracta. N’hi ha una altra de possible, més distanciada, que percep en el desafiament una oferta o, fins i tot, l’exhibició d’un mostrari. Els catalans, gràcies a la figura del viatjant del tèxtil, en sabem molt, d’Espanya, i de com cal presentar els mostraris. En aquesta ocasió és una exhibició implícita i sense desplaçar-se fins a la botiga on s’escollirà i es farà la comanda. Sorgeix del Parlament en direcció a tots els espanyols, que com tots sabem estan representats al Congrés. De parlament a parlament, per tant.

Quan obrim la maleta hi trobem quatre mostres. La primera és la més conflictiva i la que suscita directament aquest rètol antipàtic: el desafiament català. Es tracta de posar data límit a la celebració d’un referèndum, que els promotors volen celebrar en qualsevol dels casos abans del setembre del 2017, amb una pregunta clara i una resposta binària. No preveu cap negociació prèvia i menys encara un acord amb el Govern. És unilateral, vinculant i òbviament inconstitucional. Té una majoria de 72 vots sobre 135 escons de la cambra catalana, els de Junts pel Sí i la CUP, tot i que hi va haver 11 abstencions de Catalunya Sí que es Pot i ningú no hi va votar en contra, ja que PSC, PP i C’s es van negar a participar en una votació que consideraven il·legal i en desobediència al Tribunal Constitucional.

La segona mostra és una altra resolució en favor d’una consulta, aquesta sense data límit ni concreció en els termes de la pregunta, en què els catalans “es puguin pronunciar de manera democràtica sobre el futur de la seva nació i la forma d’organització política més adequada per a Catalunya”. Els promotors volen “el reconeixement previ de la Unió Europea i de la comunitat internacional” perquè dels resultats es desprenguin “efectes polítics i jurídics reals”. No dóna protagonisme al Govern espanyol, tot i que concedeix que per facilitar-la caldrà “impulsar les iniciatives necessàries davant de l’Estat”. Aquesta resolució va obtenir la majoria absoluta dels 73 vots de JxSí i dels promotors CSQP, 52 en contra de PSC, C’s i PP i 10 abstencions de la CUP, que van legitimar la votació, al contrari del que ha passat amb la resolució anterior.

La tercera és una resolució fracassada. Va obtenir només els 16 vots dels socialistes, que la promovien. Consisteix en una reforma constitucional federal, que reconegui el caràcter plurinacional de l’Estat, per sotmetre també a referèndum de tots els espanyols. Va obtenir una majoria adversa de 108 vots en contra, en què es van ajuntar PP i C’s amb CUP i JxSí, i només CSQP va tenir la deferència d’abstenir-se. La proposta no desborda la Constitució, però sí que desborda la Declaració de Granada —el pacte socialista de reforma constitucional federal—, segons es van encarregar d’assenyalar portaveus de Ferraz. Alguns fins i tot han volgut llegir aquesta resolució com el pacte secret de Pedro Sánchez amb Miquel Iceta per atreure els nacionalistes.

La quarta mostra no és una resolució, sinó una actitud, la dels grups del PP i de C’s, que s’han abstingut de votar o s’han oposat a les altres resolucions i no han presentat cap proposta respecte de l’estatus actual de Catalunya en relació amb Espanya. La idea és que ens quedem exactament igual com estem.

Tot això és, en part, un desafiament, sens dubte, però també un exercici de clarificació. El mostrari permet al conjunt dels espanyols situar una de les quatre opcions a l’horitzó, just en el moment en què es discuteix sobre l’eventualitat de permetre un govern de Mariano Rajoy en minoria o anar a unes terceres eleccions, en què molt probablement el PP podria ampliar la majoria i el PSOE, en canvi, aniria dividit, dirigit per una gestora i sense ni tan sols candidat a la presidència del Govern.