L’anell de Frodo

El vot de confiança que va obtenir dijous Puigdemont és diverses coses alhora. Abans de res, és la culminació de la investidura de l’actual president, improvisada el 10 de gener en el límit de la convocatòria de noves eleccions davant el veto de la CUP a una continuació d’Artur Mas. Nou mesos després, aquella decapitació, a mig camí dels 18 mesos de termini per culminar el procés, l’exalcalde Girona ha fet el seu autèntic discurs d’investidura i ha revalidat, tal com s’havia proposat, la seva presidència.

La decisió de sotmetre’s a una votació de confiança a termini, davant la negativa de la CUP de validar els pressupostos, era el reconeixement implícit que es tractava d’un president a prova. Ara ja no ho és. N’ha sortit aprovat, de manera que així es tanca també, i definitivament, qualsevol possibilitat de resurrecció presidencial d’Artur Mas. Si cal dissoldre el Parlament els propers mesos perquè la relació amb la CUP pateix un nou contratemps, o d’aquí un any com està previst, a ningú no li passarà pel cap recuperar la figura de president que va ser el líder imprescindible i el major actiu del procés.

La confiança obtinguda per Puigdemont és també el retorn a la casella de sortida: cal repetir de nou tot el que s’ha fet fins ara. Primer caldrà intentar una altra cop el referèndum legal, a continuació caldrà intentar l’unilateral, batejat ara com a vinculant per evitar que aparegui com a il·legal, repetint, per tant, el camí que ja va recórrer Artur Mas. I si no surt res de tot això, caldrà tornar a dissoldre i a eleccions, com va fer Mas, tot i que aquesta vegada potser s’emmascararan com a constituents així com les anteriors es van maquillar de plebiscitàries, tot i que són sempre, i en tots els casos, merament autonòmiques.

Però això no és exactament una repetició sinó una esmena: aquest cop cal fer-ho bé. S’entén que a Artur Mas li pugi la mosca al nas perquè Puigdemont li està dient que ho va fer malament i, fins i tot, molt malament: el seu referèndum ha de convocar els partidaris del no, la pregunta ha de ser senzilla i sense ambigüitats i els seus efectes han de ser vinculants, és a dir, que ha de produir com a resultat la independència efectiva si surt que sí, per la qual cosa caldrà estar preparat a tots els efectes, inclòs el reconeixement internacional.

Hi ha molts dubtes que es pugui fer bé alguna vegada el que només pot sortir si es fa malament. Però aquest és el repte que s’ha imposat Puigdemont a si mateix, reblat per la seva obstinació a demostrar que hi ha una legalitat catalana que pot néixer per generació espontània de la legalitat espanyola en què pot cabre el que no cap en la legalitat matriu. Les lleis de desconnexió que es proposa el bloc independentista són la improvisació d’una reforma de la Constitució espanyola des del Parlament de Catalunya, amb la qual es modifica no tan sols l’estatus de Catalunya, sinó també el d’Espanya sencera sense cap participació de les institucions i dels ciutadans espanyols. Vés a saber qui podrà admetre-ho i reconèixer-ho, dins i fora.

El nou full de ruta disposa d’una base política de geometria nova i clarament escorada a l’esquerra. A la d’Artur Mas, la seva Convergència encara caminava de la mà d’Unió, aquesta última sempre un pas enrere en la marxa de la parella, partidària del pacte fiscal davant el dret a decidir i del dret a decidir davant la independència. Es mantenia també una certa relació dinàmica amb el PSC, a partir del seu intent d’evitar que el dret a decidir fos simplement un eufemisme pel dret d’autodeterminació i inclogués encara la consulta sobre una reforma constitucional o estatutària.

En l’actual trajecte, la CUP és la que completa la base parlamentària insuficient de Junts pel Sí. Sense ella, no hi havia confiança ni hi haurà pressupostos, l’instrument imprescindible per dotar de contingut social el projecte nacional. I la zona d’obertura la proporciona Catalunya Sí que es Pot, partidària del dret a decidir, que ja ha avançat una fórmula pertorbadora per al referèndum, però interessant per ampliar la seva base, que consisteix a preguntar per la república catalana en lloc de l’estat independent. Cal notar que una formulació així dóna amplis marges a l’ambigüitat —de la mateixa manera que l’estat propi els donava el 2012 quan tot va començar— pel que fa a la relació amb Espanya: la república pot ser confederada, federada o independent. No dóna marges, en canvi, pel que fa al cap de l’estat: ningú entendria que una república catalana formés part de la monarquia espanyola. I amb això fa l’ullet al republicanisme de totes les Espanyes: es pot mantenir la beneïda unitat si desapareix la monarquia.

Aquesta confiança obtinguda per Puigdemont dijous sembla poca cosa, però ja s’ha vist que dins d’aquest tipus d’embolcalls tan petits hi cap molta substància. Des del punt de vista temporal, dóna per a un any sencer, que en política és una era geològica. Durant aquest temps, Puigdemont tindrà a la seva mà el bé més preuat i poderós que pot tenir un governant, un objecte metàl·lic petit i fred que tanca i obre portes, concretament les de la dissolució del Parlament. En un any, el proper emparaulat, es definirà, a més, la nova geometria del poder a Espanya i sabrem tots amb quina força entra cadascuna de les propostes vigents —statu quo, tercera via federalista o independència— en el debat que, sens dubte, irromprà finalment al Parlament espanyol després de quatre anys circumscrit a les institucions i al carrer catalans.

Com Frodo, el protagonista del Senyor dels anells, Puigdemont té ara a les mans un objecte que confereix poders extraordinaris i li permet amenaçar la CUP amb una indesitjable dissolució en la qual aquesta formació deixaria moltes plomes o, al contrari, provocar-la directament amb la presentació d’uns pressupostos inacceptables en cas que sigui tan negre l’horitzó del procés per traslladar el fracàs segur a una nova decisió dels electors, i intentar amb això recuperar almenys part de la fortuna perduda. No està malament per a un president improvisat a última hora abans d’anar a una repetició de les eleccions catalanes.