L’oracle de la mala memòria

Amb l’assagista nord-americà David Rieff participem al congrés de Saviesa i Coneixement que organitza la Cadena Ser a Còrdova. El públic ocupa totes les butaques del teatre Góngora i assisteix amb interès al debat, participa en el col·loqui i reprèn amb duresa els quals no són del seu grat. Són la prova d’una vitalitat reconfortant. Al cap i a la fi, aquí del que es tracta és de discutir.

David, que amb la seva placidesa i sorna desmenteix el tòpic de l’enervat veí de Manhattan, aborda el punt crucial crític dels dilemes europeus amb el seu escepticisme sofisticat. L’objecte de la conversa és conèixer la visió que té un intel·lectual americà dels nostres conflictes. En començar la xerrada els enumerem en desordre: el Brexit, els refugiats, el burquini, l’euro, la responsabilitat a la guerra de Síria, el poder d’Alemanya…

Com a referent d’autoritat cito la crítica que va fer Hans Magnus Enzensberger de l’embull burocràtic de la Comissió Europea i de l’entramat d’organismes que despleguen la seva agenda legislativa al marge del Parlament Europeu. L’informe crític d’Enzensberger, que es va rebre com la queixa d’un intel·lectual enutjat, no s’ha desmentit i no sembla que cap representant a la cambra comuna s’hagi fet ressò de les seves acusacions serioses contra la indolència, la ceguesa política o la complicitat dels gestors europeus.

Respecte al burquini, la qüestió es va tractar com si la peça femenina fos l’espai crucial de les nostres contradiccions. Es considera que el mocador o el vel no és un símbol religiós, sinó la marca d’una submissió: la dona musulmana ha estat obligada a amagar i dissimular (per raons que ens semblen summament enigmàtiques) l’existència del seu cos (el cabell, el rostre, els pits, les cames). D’altra banda, la democràcia ha de garantir el lliure albir dels seus ciutadans i si les dones volen cobrir-se segons les seves creences o seguint el costum popular als seus països d’origen, la llei no els ho ha d’impedir. Llavors sorgeix la pregunta: el burquini, que embolcalla la dona des de la coroneta del cap fins als turmells, l’estableix la doctrina d’una fe misògina o la coerció patriarcal que exerceix el poderós entorn que les envolta?

Com que David Rieff pensa al marge del dictamen que emet el que és políticament correcte, les seves reflexions ens agafen sempre desprevinguts. Cal llegir els seus llibres com si fossin una recepta. Doncs no hi ha cap exercici intel·lectual més recomanable: posar-nos en qüestió, procurar-nos una confrontació intel·ligent amb les idees alienes, furgar en la penombra de les nostres preferències i fer trontollar les sacrosantes conviccions de l’ego.

Potser sigui en l’assumpte de la memòria històrica on Rieff és més pertorbador. A parer meu, estem obligats a oferir reparació moral als qui van ser les víctimes derrotades i sacrificades a la Guerra Civil. Crec que hem de treure els afusellats de les tombes furtives on els van llançar i rehabilitar-los amb un homenatge col·lectiu. I crec que aquesta operació hauria d’haver-la dut a terme fa anys la dreta conservadora espanyola. Aquest gest hauria estat d’una potència cívica admirable. Però no es va fer llavors, quan tocava fer-ho: durant la Transició, i cada dia l’oblit és més irreparable. David Rieff afirma en el seu assaig (Contra la memoria, Debate) que la memòria política és la causa d’un nou conflicte, ja que inevitablement actua com a acusació i greuge contra els altres.

Maleït sigui. Hem tornat a fer tard.