Puigdemont i el cisma al PSOE

El debat parlamentari sobre la moció de confiança del president de la Generalitat ha estat a l’ombra de la crua batalla interna al PSOE. Dels diaris de Madrid i Barcelona, dijous, només l’Ara i El Punt Avui donaven més rellevància en portada a la primera notícia que a la segona. I, a més, les al·lusions a Sánchez fetes des del Parlament han alimentat més d’una interpretació o crítica, des de perspectives diferents, oposades.

Avui, les editorials de l’Abc parlen de “la incomprensible simpatia pel sobiranisme” (?) de Sánchez i considera que és hora que la Fiscalia exigeixi responsabilitats concretes als dirigents que estan portant Catalunya al caos. Segons Carlos Herrera, Iceta negociava amb “CiU i ERC” per garantir la investidura. “Aquesta seguretat ha estat definitiva per moure els ‘colpistes’ o ‘conjurats’. N’hi va haver prou amb el senyal convingut de Felipe González com si fos Grândola, Vila Morena”. Esther Vera titula el seu article a l’Ara “Iceta ja és un perillós indepe”. “Sort que Chacón manté l’ordre de l’Espanya una. Serà molt difícil evitar l’escissió”. Xavier Bosch considera que el president català s’ha mostrat valent i estratega. A El Periódico, el seu director, Enric Hernàndez, argumenta que l’actual situació és una crisi d’Estat. I amb el cisma del PSOE, “l’amenaça de col·lapse institucional es veu a tocar”. “Ara els barons han arribat a la conclusió que per preservar el seu estatus territorial els resulta més pràctic investir Rajoy que apuntalar una alternativa al PP. És per això que estigmatitzen tot acostament del PSOE a l’independentisme català”. Una situació que regala l’hegemonia als populars i brinda al sobiranisme català la legitimitat no completada a les urnes. Xavier Bru de Sala (“Això es complica, allò es petrifica”) considera que al xoc de trens s’hi afegeix la brutalitat del combat dels “barons subordinats al PP contra els socialistes acusats de podemistes”. L’articulista afirma que l’independentisme no recula. “Ara bé, cal molta convicció o molta fe o una dosi notable de desesperació, per concloure que la via expeditiva acosta la majoria en comptes d’allunyar-la”.

A la premsa de dijous, Pilar Rahola (La Vanguardia) veia tres bones jugades de Puigdemont: imposar la seva autoritat a la CUP, encarregar el referèndum a Oriol Junqueras, “la qual cosa els obliga a caminar junts”, i evitar unes noves eleccions que podrien obrir la capsa de Pandora de Junts pel Sí. Per Francesc Marc-Álvaro, la pregunta del milió és com s’evitarà que el referèndum unilateral no sigui una repetició de la consulta del 9-N. “El president no va explicar com es farà”. A l’editorial, el diari proposa una frase alternativa al “referèndum o referèndum” del president: diàleg o diàleg. I recorda el resultat de les eleccions “plebiscitàries” on no hi va haver un pronunciament majoritari a favor de la ruptura unilateral. El diari recorda que Junts pel Sí no portava el referèndum unilateral al seu programa.

L’editorial de l’Ara barreja la crisi del PSOE i la moció de confiança: “Pas endavant a Catalunya, desconcert socialista a Espanya”, titula. Amb un sobiranisme reforçat, si hi ha noves eleccions a Espanya, amb un PP refet i en solitari s’esvairà “el miratge d’una hipotètica reforma federal i, ja no diguem, plurinacional”. Sense cap via per al referèndum pactat, “es veurà més políticament legitimada i socialment reforçada la desconnexió”. Per Esther Vera, la recuperació, per part de Puigdemont, del discurs del referèndum té un valor democràtic internacional i permet interpel·lar directament els sobiranistes de Catalunya Sí que es Pot. Per Xevi Xirgo (El Punt Avui), Puigdemont va demanar coratge als seus i “també el va demanar a Espanya perquè assumeixi que cal un acord”. Vicent Sanchís, al mateix diari, es preguntava, amb quin cens i quins funcionaris es faria el referèndum unilateral. I demanava audàcia i determinació. “No cal col·leccionar més paperines”. Un article semblant el publicava El Món.

Neus Tomàs, a El Periódico, veu moltes preguntes sense resposta a propòsit del RUI. “Ja veurem com s’acaba, si és que aquest principi té final!”. En canvi, Enric Marín creu que, si s’aproven els pressupostos, el sobiranisme haurà pres la iniciativa en la partida d’escacs que està jugant amb l’Estat. A l’editorial s’afirma que la contundència del compromís amb un RUI, una fugida endavant, “no serveix per resoldre els dubtes que desperta (...) i el president no aclareix com evitarà repetir un altre 9-N” que el diari considera una manifestació de convençuts més que no pas una consulta. Josep Maria Fonalleras, a propòsit de la picada d’ullet de Puigdemont a Pedro Sánchez, opina que oferir-se com a salvavides és una jugada que potser arriba massa tard per a Sánchez. Però el president, escriu, demostra amb això que el referèndum no és una beneiteria catalana, “sinó una necessitat espanyola” perquè l’Estat superi el marasme.

El Mundo considera a l’editorial que Puigdemont, en mans de la CUP per seguir governant, agita novament la farsa del referèndum. El diari analitza que la proposta de referèndum és un reconeixement implícit que el sobiranisme va fracassar a les eleccions “plebiscitàries” del 2015. Per Ignacio Camacho, el soroll de la rebel·lió socialista ha amagat l’autèntic cop del dimecres: el motí català contra l’Estat. A l’Abc, Jaime González sosté que Puigdemont ha aprofitat el bloqueig polític i institucional provocat pel líder socialista per fer la seva guerra. “Els seus desitjos són obvis: Pedro Sánchez, president del Govern, és una benedicció per a les aspiracions rupturistes”. Si la pugna al PSOE la guanyen els crítics... “l’independentisme català haurà patit la seva pitjor derrota”. El director del diari, Bieito Rubido, escriu que davant l’atac a Espanya dels independentistes, cal recuperar el pacte constitucional entre tots aquells que creuen en la llei i la Carta Magna. La Razón defensa que Puigdemont ha triat el xoc de trens. “Com és lògic, la democràcia aplicarà la llei i farà servir tots els instruments de l’Estat de dret en defensa dels interessos generals”.

Al món digital, Vilaweb veu un Puigdemont amb un projecte segur, un Puigdemont que va impel·lir la política espanyola a fer un pas endavant defensant Pedro Sánchez, que a la mateixa hora patia un motí intern, “Supose que precisament per això, i per si no quedava clar, va completar aquesta defensa amb un seguit de calbots a Felipe González que quedaran per als annals de la Cambra catalana”.

José Antich, a El Nacional, creu que Catalunya deixa de banda algunes incerteses. “El referèndum vinculant immediatament després de l'aprovació de les lleis de desconnexió passa a ser la nova pantalla de la política catalana”. Arnau Urgell (Nació Digital) escriu que “L'aposta per un referèndum el setembre del 2017 impugna en part un full de ruta basat en les dates clau del 9-N i el 27-S. Una part creixent de les bases independentistes entenien que un procés basat en les urnes com a tòtem no es podia concloure només amb l'aval del 48% dels sufragis”.

A El Plural es fixen, entre altres aspectes, amb un Miquel Iceta demanant ajuda als independentistes per formar govern. “Les paraules d’Iceta, fidel defensor de Pedro Sánchez, han tingut la ràpida rèplica del sector crític”. Una piulada des del compte oficial del PSOE de Castella-la Manxa assegurava que les paraules d’Iceta confirmen que Sánchez tenia un pla ocult per pactar amb els independentistes que volen trencar Espanya. Un missatge que posteriorment va ser esborrat.

Jordi Basté, a RAC1, veu una casualitat que “cap català (llevat de la inclassificable Carme Chacón), cap balear, cap basc, ni cap gallec han demanat la dimissió de Pedro Sánchez. Cap. D’Andalusia, set”. I tot això el dia que es coneixia que el secretari general del Parlament plega “a causa del procés” perquè Pere Sol està incòmode amb el trànsit entre legalitats i amb la persecució judicial per la desconnexió.

Curiositat. A Libertad Digital, que veuen un Puigdemont presoner de la CUP, van fer un subratllat singular: dediquen una notícia a que TV3 va corregir una falta gramatical d’una piulada de Puigdemont sobre el fracàs electoral de Ciutadans a Galícia i País Basc quan va presentar el text en pantalla. Curiosament, la mateixa TV3 havia fet notícia que Rajoy tingués una relliscada gramatical quan va felicitar el Barça per haver guanyat la Lliga.