“La tecnologia amplia a l’infinit les possibilitats d’una orquestra”

Els músics de l’Orquestra Simfònica de Detroit ja no consideren el telèfon mòbil com un intrús molest capaç d’arruïnar un concert. A Big Data, la nova obra del compositor català Ferran Cruixent (Barcelona, 1976) que s’estrena el 29 a l’Orquestra Hall de Detroit, sota la direcció del seu titular, Leonard Slatkin, han d’usar el mòbil com un instrument més de l’orquestra. “No és un capritx; forma part de la meva filosofia musical”, explica Cruixent: “La tecnologia pot ampliar a l’infinit les possibilitats sonores de l’orquestra”.

L’estrena de Big Data, obra per a gran orquestra en un sol moviment d’uns 20 minuts, obre el dijous la nova temporada de la centenària orquestra nord-americana en un concert transmès en directe per Internet al web de la Simfònica de Detroit. A Slatkin el fascinen les idees i l’art orquestral de Cruixent. De fet, l’encàrrec de la seva nova partitura va sorgir després de l’èxit de l’estrena americana, fa tres anys, de Cyborg, peça que va veure la llum el 2010 per encàrrec de la Staatskapelle Weimar i Christoph Popen. “Statkin va programar-ne l’estrena americana el 2011, però la crisi econòmica que va sacsejar Detroit va obligar a endarrerir-la. Vaig pensar que ja no es faria, però quan la situació va millorar, Slatkin va estrenar Cyborg”, recorda Cruixent, que no va poder assistir a aquest esdeveniment.

Ara és a Detroit, ansiós i il·lusionat davant l’estrena mundial de Big Data. “El terme defineix els enormes conjunts de dades utilitzades per realitzar complexes tasques d’anàlisi predictiva”, assenyala aquest compositor, dotat d’oïda absoluta i brillant orquestrador que dedica la meitat del seu temps a orquestrar música de pel·lícules i videojocs. “Amb això em guanyo bé la vida i puc dedicar la resta del temps a la meva família i a la composició”.

L’afany per explorar la relació entre humanitat i tecnologia –“un artista ha d’estar compromès amb el temps en el qual viu” –, l’ha portat a crear una nova tècnica, el cybersinging (cibercant), que ofereix possibilitats suggeridores d’interacció entre els músics, els instruments tradicionals i els dispositius que usen en la vida quotidiana.

“Per primera vegada no us multaran si sona el mòbil durant els assajos”, feia broma Slatkin en iniciar un assaig. De fet, no sonarà res que el compositor no vulgui que soni, ja que durant l’execució han de posar-ho en mode avió. Abans de sortir a l’escenari, han hagut de descarregar dos arxius MP3 als seus mòbils per ser reproduïts durant la interpretació en moments clau fixats en la partitura.

“Estimo les entranyes de la música, des de la física del so fins a la psicologia del músic. Per això l’important és que, en usar el mòbil en la interpretació, el músic entengui que no és un experiment sinó que respon al desig de buscar espais de comunicació nous”, comenta Cruixent.

Al final de l’obra, en un moment molt especial, els músics activen els telèfons mòbils i es desprenen gradualment dels seus instruments musicals, una tecnologia arcaica, per fondre’s amb el públic en un vocalise final que és una trucada a la consciència humana per sobre de la tecnologia”, assenyala el compositor català. Com poden conviure instruments que tenen 300 anys de vida amb sons de l’actualitat? Com seran les orquestres del futur? Cruixent busca respostes a força d’intuïció, talent i ciència orquestral: “L’orquestra imita, entre d’altres, sons d’un dispositiu arcaic de mòdem-fax, com a metàfora de l’origen del Big Data, missatges xifrats en codi Morse tals com we-are-data (‘nosaltres-some-data’), o diferents sons de marcació telefònica”. En els arxius d’àudio preparats pel mateix compositor que el músic ha de reproduir durant la interpretació, se senten sons procedents del cometa 67P gravats el 2014 utilitzant el magnetòmetre de la nau espacial Rosetta. “El resultat és un so repetitiu estrany que realitza canvis curiosos de to i de temps, com si es tractés d’un missatge de ràdio provinent de l’espai”, suggereix Cruixent.

Un altre tema musical insinuat en aquesta peça, que tanca la Trilogia del Cyborg, es refereix a la vella cançó “Daisy Bell”, programada el 1961 en una computadora IBM 704, que es considera la manifestació més primerenca coneguda de síntesi de veu per ordinador. Aquesta antiga melodia, que Stanley Kubrick va usar al final de 2001: Una odissea de l’espai quan desconnecta en Hal, aquí funciona “com a metàfora del començament de la intel·ligència virtual”, indica l’autor.

Cruixent no és profeta a la seva terra. Grans orquestres estrangeres li encarreguen i estrenen obres, però a Espanya és gairebé un desconegut; només la Simfònica del Principat d’Astúries va programar una de les seves obres més difoses, Focs d’artifici, concert per a percussió que el malaguanyat Peter Sadlo, mort el passat 29 de juliol, ha passejat per tot el món. “Només treballo per encàrrec i tot el que he escrit s’ha estrenat. Penso gaudir l’estrena a Detroit i no espero res més, no necessito alimentar l’ego: avui toquen la teva música i demà tocaran la d’un altre compositor”.