Encadenats

L’equació és senzilla: el Govern de Junts pels Sí i el seu president Carles Puigdemont estan en mans de la CUP per aprovar els pressupostos de la Generalitat al Parlament, però la CUP està en mans de Puigdemont si vol desenvolupar el full de ruta cap a la creació d’un estat català que constitueix el seu gran objectiu per a aquesta legislatura. Aquesta equació encadena ambdues parts i impedeix a la CUP actuar en el debat pressupostari com la força radical, contestatària enfront d’un govern de centreesquerra que li agradaria ser. La CUP està obligada a desdir-se, a rectificar i a votar a favor del projecte que va derrocar al juny.

El que l’obliga és que, inevitablement, aquest gran objectiu compartit de la legislatura, la creació de la república catalana, per als seus promotors implica passar per davant de qualsevol altra qüestió. Si no hi ha Pressupostos, no hi ha legislatura, si no hi ha legislatura no hi ha full de ruta. Puigdemont es va comprometre al Parlament a convocar al juliol l’anhelat referèndum sobre la sobirania i, en conseqüència, la CUP està obligada a recompondre la majoria parlamentària que irreflexivament va trencar al juny en deixar el Govern català sense Pressupostos.

Però Puigdemont va aprofitar l’ocasió per renovar amb èmfasi la seva oferta de diàleg a les forces progressistes espanyoles i ficar la seva basa en la delicada conjuntura política i parlamentària espanyola. La basa que constitueixen els 17 diputats d’ERC i l’antiga Convergència a les Corts. En l’escenari espanyol hi ha alternativa a la situació actual, n’hi ha prou a permetre que es voti, va dir. Si accepten asseure’s a negociar la celebració d’una consulta a Catalunya, desapareixerà la crisi de governabilitat a Espanya. Hi haurà nova majoria parlamentària i nou govern, només que s’avinguin a parlar d’una consulta a Catalunya. Puigdemont va recordar que ha explicat personalment als líders dels partits espanyols que, per la seva banda, no hi ha reserves: terminis, lleis, condicions, percentatges de participació, etcètera. Tot. El que sigui, sempre que s’asseguin a parlar.

La situació crítica al PSOE va moure Puigdemont a mostrar-se solidari amb Pedro Sánchez. Al cap i a la fi, els problemes del secretari general socialista són fruit d’haver-se atrevit a preguntar-se, només a preguntar-se, si no seria raonable asseure’s a dialogar amb el moviment independentista català que fa cinc anys que es mobilitza. I així va ser com la moció de confiança al president de la Generalitat va servir per posar el dit a la nafra: amb altres interlocutors al Govern espanyol, probablement tindríem debats menys dramàtics.