A ‘L’aplec del Remei’ res és el que sembla, començant pel director/a

Pocs teatres nacionals del món són capaços d'obrir la temporada amb el seu director transvestit a l'escenari al capdavant d'un espectacle que reivindica un revolucionari al seu torn camuflat d'impulsor d'una societat coral. Un espectacle que, a més, sota la seva forma de festiva sarsuela amaga una càrrega de profunditat política i una mala llet notable. I és que a L'aplec del Remei que estrena el Teatre Nacional de Catalunya (TNC) a la Sala Gran dijous (fins al 2 d'octubre), res és el que sembla. Començant pel director i creador, Xavier Albertí (responsable, a més, del teatre), transvestit per a l'ocasió (fins i tot en els crèdits de l'espectacle) com l'“aclamada” directora polonesa Wanda Pitrowska, i que dirigeix l'orquestra des de l'escenari. Tampoc és el que molta gent creu l'autor de l'obra, Josep Anselm Clavé (1824-1874), amb una faceta com a músic i un paper en la història de la música coral que s'ha imposat en la mentalitat popular a la seva dimensió política, al paper que va exercir com a home de grans ideals progressistes, activista revolucionari i defensor incansable de les llibertats —coses que li van suposar persecució i exili.

I per descomptat no és el que sembla a primera vista, segons recalca Albertí, L'aplec del Remei, obra en la qual Clavé, acèrrim federalista republicà, va ficar els seus ideals revolucionaris d'esquerres i el seu projecte social.

“L'aposta és reinterpretar sota la imprevisible batuta de Pitrowska la primera obra de teatre musical en llengua catalana”, diu Xavier Albertí. En escena apareixen 43 músics, cantants i actors, incloent-hi l'orquestra de l'Esmuc i el Cor de les Glòries Catalanes. El director del TNC —i, en el seu àlter ego de Pitrowska, de l'espectacle— recorda que la peça es va estrenar al Liceu el 1858 “i des de llavors no s'havia tornat a representar”. La nova estrena al TNC significa, recalca, una oportunitat excepcional per descobrir una pedra angular del patrimoni cultural català”. Pitrowska, apunta, “està posseïda” davant de l'estrena.

“L’aposta és reinterpretar sota la imprevisible batuta de Pitrowska la primera obra de teatre musical en llengua catalana”

“Hem treballat molt”, continua, “per mostrar que darrere de coses que semblen carrinclones, cursis, hi ha el republicanisme federalista de Clavé i l'altíssima capacitat satírica del polític i escriptor”.

Albertí, claverenc a ultrança, deplora el desconeixement i els judicis que ha fet sobre el personatge determinada historiografia “montserratina” i recomana llegir, en canvi, Ricard Vinyes i la seva La presència ignorada. La cultura comunista a Catalunya (1840-1931). “Clavé”, explica Albertí, “ va utilitzar en bona part les societats corals que fundava, L'Aurora, La Fraternitat, i per les quals és sobretot conegut, com a tapadora d'associacions de resistència obrera, en un context de domini polític dels reaccionaris i de la censura. L'activitat musical havia de servir de camuflatge i per recol·lectar fons per a l'associacionisme dels treballadors”.

Clavé, amic d'altres progressistes com Monturiol i Abdó Terrades, se l'havia jugat sovint i se la seguiria jugant. Va patir exili i deportació, encara que per un breu període, amb el sexenni democràtic i la I República, va ser diputat i va tenir diversos càrrecs públics.

L'aplec del Remei, destaca Albertí, fa en el fons el mateix que Les noces de Fígaro de Beumarchais i Mozart, per la qual va estar molt influenciada: vehicular unes idees revolucionàries sota la forma d'un divertit entreteniment. L'obra conté encriptat un contingut de paròdia que va molt més enllà de l'aparent comèdia vodevilesca d'embolic à la Beumarchais. “I que de frivolitat en realitat no en té gens”.

Es tractava, indica, de fer arribar a la societat els valors republicans (L'aplec del Remei: ajuntar-se és el remei), i de satiritzar la reina regent, Maria Cristina de Borbó i la seva filla Isabel II (que van anar a prendre els banys a Catalunya com ho fan Doña Socorro i la seva filla a Caldes a l'obra), i polítics com O'Donnell. El director es declara “fascinat” per la qualitat de l'obra de Clavé, la primera, insisteix, de teatre líric escrita en català. I que encara que s'ha intentat fer passar per una obra de tercera divisió, d'això res”.

El muntatge d'Albertí (una hora i 25 minuts), amb un cor masculí que canta bevent de porrons o una dona clavant cops a una enclusa, té una aparença carlesantosiana. “Sí, en alguns aspectes L'aplec del Remei sembla escrita per Carles Santos, i això és indicatiu de la modernitat de composició i d'arquitectura musical de Clavé. Santos beu de tot això. I hi ha voluntat explícita de fer-li un homenatge”.

De la continuïtat de Pitrowska, Albertí recorda que el personatge va néixer en un moment de crisi del TNC en el qual no li semblava adequat que el director tingués tant de protagonisme, així que es va crear aquest altre jo. Ara la polonesa s'ha guanyat un lloc al cor del públic i fins i tot té club de fans que demanen que se li concedeixi la Creu de Sant Jordi...

El director acaba l'entrevista dient que té assaig i que ha d'anar a posar-se les pestanyes.