Entrepà impossible: llonguet d’escopinyes

Un entrepà de escopinyes o enclotxes (berberechos) en conserva, amb les llesques del pa un poc humides pel brou protector dels mol·luscs, va néixer en una experiència d'entreteniment juvenil, per l'ocurrència d'un bidell del petit lloc de jocs i berenar d'un club d'estudiants de poble, sota l'empara del capellà rector local.

L'invent, absurd, triomfà. El conserge del local de l'Acció Catòlica, 'l'amo en Pere Mola', va voler retenir la clientela i augmentar la caixa amb aquesta i altres estratagemes comestibles d'entreteniment i manutenció. Volia interrompre el costum obvi dels berenars imbatibles que el personal duia de casa i des dels seus col·legis públics. Els usuaris eren fidels fanàtics del camp de futbol-sala, el futbolí, la gran taula del ping-pong i l'estrany i altíssim frontó, com engabiat. Aquella moda de l' escopinya/enclotxa ocultes entre el pa de panet volia competir, millor vèncer, la inèrcia magnètica dels nadius cap al pa amb sobrassada, pa amb oli, pa amb formatge, pa amb xocolata i el transversal pa amb foiegras / paté. Allò rústic, popular, tot i acreditat.

L'impossible o atrevit berenar, una grapada de petits escopinyes, tot just una capa de dos cullerades d'una llauna gran -o una menor sencera-, surava a la barca (llesca) d'un 'llonguet' (panet típic de Palma). La conserva s'esquitxava amb una mica de pebre negre i era regada per dues gotes de llimona. Era una reiterada mossegada, entre el dubte i l'arxiu de la memòria.

L'entrepà territorial, anecdòtic, va sorgir prèviament al llançament i triomf de la generació nocilla, l'ensopegada universal que és el bollycao i l'èxit rodó del donut. Els perritos (hot-dog) saltxitxes calentes eren per a les festes i els viatges a la capital.

Òbviament aquesta aventura amb les escopinyes, va ser una anècdota perquè no va sobreviure ni anar més enllà de les fronteres d'aquell feu territorial municipal i d'un únic bar ja clos.

Ara pot semblar una beneitura, més que un berenar curiós, possiblement, si, una menjúa molt estranyada, absurda. En l'actualitat res sorprèn al tan concorregut món gastronòmic perquè hi ha una competició d'extravagàncies i contradiccions, de vegades una espiral de meres fantasies entre molts grans xefs de tots dos sexes.

Rar, el panet d'escopinyes (berberechos) va ser gairebé el menú habitual, la dieta de mitja tarda i dissabtes, dels jovenets del poble on ha sortit alguna gent de vegades rara francament.

La clientela acudia afamagada i cansada, després de jugar a la pilota i gastar-se la paciència a les aules, quasi sempre abans d'haver de servir la missa de morts o, pitjor, acompanyar al capellà a donar el viàtic a casa dels moribunds i veure, de vegades, con moria en bategots i drama familiar la gent gran al seu llit.

Al relat de menú de bocates, freds, inoblidables d'un lloc oblidat, clausurat, a més del d'escopinyes, se'n podien demanar d'altres de: verat (caballa), musclos, i anxoves abans que la seva cotització i categoria gastronòmica fossin molt a l'alça, com ja passava llavors amb les sardines i la tonyina.

Entre les dues barques d'un 'llonguet', avui en dia tan orgullosament festejat, es carreguen ja com moda imbatible truites, pepitos de llom, pernil de diferent curació, sempre amb la tomàtiga de ramellet fregada. La majoria d'entrepans sense el pas de la tomàtiga i un raig d'oli no sol ser menjadora. (Els madrileños í els seus campions bocatas de calamar guanyarien molt si tenyissin de tomàtiga i oli les barres de pa). La pell de mantega oculta dins el panet és un inconvenient atòmic per a molta gent. El camallot i la botifarra són mossegada de berenar de funcionari habitant lluny de la capital. La mortadel·la sona a antic i dieta de calabós.

(Per tancar les heterodòxies: Una llauna d'escopinyes de qualitat serveix per improvisar el decorat final d'un risotto d'urgència, cuinat amb un brou de peix; no es sacrilegi si és congelat, bó, de peixatera, o industrial de bric i d'alta qualitat).