Tamariz, la màgia del patriarca

Juan Tamariz és l'actual patriarca de la màgia a Espanya. I un dels responsables del seu renaixement des que el 1971, davant del panorama d'una màgia en hores baixes, va signar, amb Ascanio, Puchol i altres, el manifest de l'Escuela Mágica de Madrid, que proposava una màgia més adulta, que sabés trobar un públic que li donés importància com a art, com a espectacle, com a producte de la intel·ligència. I aquí el tenim, gairebé mig segle després omplint el Tívoli amb el seu espectacle Magia potagia... y más! en una Barcelona on coincideixen dos espectacles d'il·lusionisme en bons teatres, tot i que Tamariz ha fet màgia en llocs teòricament més inhòspits, com la ràdio, amb la seva verbimàgia.

Aquest text més que una crítica és la crònica d'una estupefacció, la dels espectadors davant de les il·lusions que els va proposant Tamariz. Una d'elles consisteix a demanar a una persona del públic que truqui a un conegut i li proposi que pensi una carta. El familiar únicament la diu al seu parent gairebé al final de l'efecte. I la carta pensada és dalt de la baralla. En el descans, els veïns de platea del voluntari i coprotagonista del joc podien escoltar-lo manifestant la seva perplexitat, la mateixa que sentien ells. Sabien que hi havia una explicació assenyada, però no en trobaven cap. I l'espectador anava repetint que no s'havia posat d'acord amb el mag, que també va advertir des de l'escenari que ell no utilitza el truc del còmplice, una cosa que desprestigia la màgia.

La sessió acaba amb màgia de prop, cartomàgia, que recull una càmera perquè el públic la pugui veure amb tots els detalls en una pantalla rodona que, he llegit, és un homenatge, difícil d'apreciar, a la lluna bòrnia de Méliès, el gran il·lusionista i cineasta. Potser és aquest Tamariz, minimalista, el més estimat.

Tamariz sosté bona part de l'espectacle tot sol i quan necessita testimonis o auxiliars demana la col·laboració dels espectadors. De fet, és un espectacle familiar, perquè les dues úniques persones que surten a l'escenari sense ser del públic són família. La seva dona, la maga Consuelo Lorgia, que encongeix una baralla o organitza una quadrícula de números que sumats en qualsevol direcció sempre donen la xifra que ha proposat un espectador. I el mag Alan, el seu gendre, que col·labora en un número de diguem-ne espiritisme, encara que l'humor, al qual Tamariz recorre incansablement, allunya tota creença en allò sobrenatural. Més que acudits, Tamariz fa bromes, algunes molt de catàleg, en una festa on imperen l'alegria i la sorpresa. En fi, el gran mestre ha tornat altre cop a Barcelona.