Bruce Springsteen, benèvol però implacable en les seves memòries

Als 67 anys, que fa avui mateix, Bruce Springsteen es troba en un impasse ara freqüent entre la primera divisió del rock: els seus discos cada vegada tenen menys impacte mentre que augmenta la tirada dels seus directes. En el cas de Bruce, s'adverteixen matisos llampants: atreu un públic més fidel i fervorós a Europa que al seu país. Als Estats Units, Springsteen és víctima de la polarització política entre republicans i demòcrates: alguns dels seus antics fans deploren les seves postures progressistes i no es priven d'assenyalar una suposada incongruència amb el seu estil de vida de multimilionari.

La seva autobiografia, Born to run (Literatura Random House), que surt a la venda el 27 de setembre a tot el món, té alguna cosa de rendició de comptes. Encara que no estem davant una esfinx a l'estil de Bob Dylan: Bruce ha estat molt loquaç en les seves entrevistes i els extensos parlaments que usava en els escenaris. De fet, els seus seguidors reconeixeran la seva veu sobre el paper: aquests punts suspensius que equivalen a les pauses dramàtiques, les frases en majúscula que mereixerien un redoblament de la bateria de Max Weinberg, aquests enfilalls de paraules que aspiren a evocar l'inefable.

Algun malvat podria preguntar si realment hi ha alguna cosa nova per explicar sobre Bruce Springsteen: la seva vida i obra han estat explorades en dotzenes de llibres. Té fins i tot un biògraf oficiós, Dave Marsh, integrat en el seu entramat professional: està casat amb Barbara Carr, la lloctinent de la seva mànager, Jon Landau. Marsh ha publicat quatre volums sobre Bruce entre el 1979 i el 2006.

Però resulta que sí, que l'epopeia es pot reviure amb poesia i eloqüència: Born to run conté paràgrafs formidables. Quan cal, també recorre a la cruesa. Springsteen retrata la pobresa de la seva infància i joventut. Dues tribus urbanes conviuen en el seu racó de New Jersey: els ra-rahs (fatxendes, en diríem aquí) i els greasers (pinxos); Bruce sembla condemnat a ser eternament un greaser. Encara que, això sí, amb èxit entre les dones, sobretot quan endolla la seva guitarra elèctrica.

Germana embarassada

Però la seva família va a la deriva. La seva germana Virgínia es queda embarassada als 16 anys, encara que “ningú se'n va adonar fins que va estar de sis mesos”. El 1968, els seus pares i la seva altra germana, Pamela, emigren a Califòrnia i en Bruce malviu amb els seus amics, comptant cada centau. Literalment: no voldria esbudellar la història del dia que ha de pagar el peatge del túnel de Lincoln i li falta una moneda. El clima social a Freehold, New Jersey, és aspre: després de ser atropellat (per un Cadillac del 63, especifica), a l'hospital intenten tallar-li la cabellera.

De tant en tant, el solen detenir per faltes tals com fer autoestop (al seu món, la principal funció de la policia consisteix a mantenir a ratlla la plebs). Li toca a la seva mare anar a pagar la fiança i treure'l de la comissaria. Adele, amb arrels napolitanes, és el cor dels Springsteen, encara que en Bruce encara lamenta que el seu marit acaparés les dosis grans d'amor.

En veritat, Born to run podria haver-se titulat El meu pare i jo. Douglas Springsteen era un home fred i dur, lacònic i amargat. Va escatimar qualsevol mostra d'afecte cap al seu fill, que, encara avui, amb prou feines pot contenir la seva frustració. El 1994, després de recollir un Oscar per la cançó Streets of Philadelphia, Bruce vola des de Los Angeles al nord de Califòrnia per “plantar el guardó davant d'ell”. El seu progenitor reconeix el seu error: “Mai més li diré a ningú el que ha de fer”. A la seva manera maldestra, el vell ha intentat compensar-lo: el porta a pescar a Mèxic, en una expedició desastrosa; mentre naveguen en una embarcació perillosa, Bruce no pot evitar pensar que podria haver-li demanat el iot al seu amic Ted Turner.

Amb el temps, diagnostiquen que Douglas pateix d'esquizofrènia esquizoide. I en Bruce descobreix que hi ha alguna cosa en el rumor que els Springsteen tendeixen a patir problemes mentals. La revelació de Born to run són les seves ratxes de depressió, que li han amargat les últimes dècades. Ara superades gràcies a la psicoanàlisi i la medicació, sorprèn saber que ni tan sols se'n van assabentar els germans de la E Street Band.

Cims de lirisme

Destaquem el que és obvi: per en Bruce, la música ha tingut prioritat; només quan van arribar els fills amb Patti Scialfa (no per casualitat una integrant del seu grup) va començar a repartir les seves energies. La música pròpia i l'aliena: Springsteen aconsegueix cims de lirisme quan parla de l'impacte de determinats artistes i cançons en la seva existència; té lògica que el mànager que ha portat la major part de la seva carrera sigui un antic crític de rock.

Des del 1971, en Bruce exerceix de capità del seu vaixell: no admet la democràcia en el seu plantejament artístic. Ha estudiat les trajectòries de les grans estrelles i no creu en el “viu ràpid, mor jove i deixa un cadàver bonic”. És un perfeccionista, un fanàtic del control. Reconeix que el seu comportament no sempre ha estat modèlic amb la tropa de la E Street Band, encara que –davant una petició d'augment salarial– es vana de ser un cap extremadament generós. Tampoc es penedeix del seu implacable model de negoci: lluny dels clubs i teatres en els quals va forjar la seva llegenda, s'ha especialitzat en concerts en espais massius, compensats –se suposa– per la seva llarga durada. Encara que inicialment rebutja la música dels Grateful Dead, acaba entenent que han aconseguit una cosa molt gran: crear una comunitat.

No temin: encara després de devorar Born to run, queden molts misteris per aclarir. Sorprèn que –disculpin– un provincià poc educat, amb escàs accés a l'univers cultural, sortís amb cançons tan literàries com les que van guanyar la confiança de John Hammond i altres exquisits novaiorquesos. Algunes estaven alimentades per vivències (la gloriosa Rosalita parla de la primera xicota amb la qual va tenir intimitat sexual) però també bategava una extraordinària ambició creativa, que Landau va saber encoratjar. Finalment, Born to run avisa que encara queda gasolina al seu motor.