‘A punt’ de què?

Pocs articles en la meva vida m’han resultat tan difícils de preparar com aquest. Anava endarrerit en la lectura detinguda dels diaris dels últims dies i no havia escoltat certes ràdios catalanes. Mentre anava posant-me al dia m’envaïa una sensació creixent: no entenc res.

Gairebé canvio de tema: la tardor que s’acosta, el desemparament de no poder llegir a l’agost Joaquín Luna a La Vanguardia, un record per a Léo Ferré en no sé quin aniversari… Les temptacions eren moltes. Però volia intentar comprendre el que està passant dins del separatisme català i continuava llegint diaris. Cap al final, podia haver començat per aquí, un memorable article de Lluís Bassets (“La victòria del processisme”, publicat dissabte passat) em va suggerir moltes coses. Ara ja m’atreveixo a traçar tres pinzellades imprecises sobre aquesta situació confusa.

Primer, les dades. Entre els sectors nacionalistes s’han celebrat, segons sembla, tres Diades: una el divendres a Sant Boi organitzada per ERC, Podem i la CUP. Una altra el diumenge al matí, també a Sant Boi, convocada per En Comú (sembla que sense Podem). Una tercera el mateix dia a la tarda a Barcelona i altres ciutats de Catalunya convocada per les dues grans associacions especialitzades en aquesta comesa, l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural, amb l’assistència de Carles Puigdemont.

Ciutadans i el PP no han assistit a cap celebració, el PSC no se sap i, probablement, no contesta. Crec que Pere Portabella és l’únic que ha estat en totes. Passem ara al comentari.

La manifestació, la cinquena des del 2012, ha estat un èxit, un gran èxit. Potser alguns estan cansats, no m’estranyaria però, caram, molts segueixen aquest dia complint amb la pàtria. M’és igual que els assistents hagin estat aquest any molts menys, no ho sé. L’any passat es va dir que eren 1.400.000, aquest any 800.000, la diferència és molt notable, però segur que ni la xifra de l’any passat, ni dels anteriors, ni la del diumenge, era certa. Encara que fossin la meitat, 400.000 i repartits per tot Catalunya, no deixa de ser una mobilització impressionant: a veure qui és capaç de superar-la.

Ara bé, no és “tot Catalunya”, no és “Catalunya”, no són “els catalans”: són els que són en un país que té al voltant de set milions d’habitants. La democràcia, el govern sustentat en majories parlamentàries, s’exerceix a les urnes. Les manifestacions són indicis, en casos com aquest molt clars, que molts donen suport a una idea. Aquesta és la conclusió que hem de treure de les mobilitzacions, però no anar més enllà, no confondre la part amb el tot.

Un segon aspecte a comentar és la fragmentació que provoca el separatisme i que en el present 11 de setembre ha adquirit extrems imprevists. Fins ara, sabíem el de CiU, el d’Unió, el del PSC, el d’IC. Devastador tot. Però ara hi ha el d’En Comú Podem. La veritat és que aquí puc patinar però entenc que aquesta coalició (si és coalició) agrupa En Comú (Colau, per entendre’ns), Podem (Podemos) i IC-V i EUiA (en definitiva l’antiga IC). Doncs bé, Podem el divendres era a Sant Boi (a les altres no ho sé), En Comú a la del diumenge també a Sant Boi (després no ho sé). Colau, que naturalment va ser a Sant Boi el diumenge matí, també era a Barcelona a la tarda, amb alguns dels seus, almenys Pisarello i Domènech. Però els altres no ho sé.

Què significa tot això? On és, realment, en Comú Podem? On és cadascuna de les seves parts? Per què van separats? Significa que opinen diferent? Què volen? Potser ho han explicat. Però poc. Després d’unes hores d’investigació (sic) no me n’he assabentat. Busquen la confusió, quedar bé amb tots, l’ambigüitat calculada? És que jo, la veritat, encara no sé què vol dir En Comú, més enllà del seu significat literal.

Un tercer aspecte, molt breu. Això continua i continua: no acabarà bé. Acabarà malament. A Madrid, entretinguts amb la joguina de la investidura, no se n’assabenten. A Barcelona no s’aclareixen. Mala pinta té tot. Crec que el lema del diumenge era «A punt». A punt de què?

Francesc de Carreras és professor de Dret Constitucional.