Ada Colau i el postpujolisme

Contra el pujolisme, per ambivalència del PSC i incapacitat del PPC, es va anar consolidant C’s, actualment en bona posició parlamentària amb Inés Arrimadas al capdavant. A continuació ha anat emergint un nou fenomen reactiu, no ja directament contra el pujolisme, sinó –entre altres factors– com a conseqüència del desgavell postpujolista. Aquí trobem Ada Colau, amb temps per davant per a la seva estratègia, perquè disposa de l’alcaldia de Barcelona com una alta cadira de vigilant de platja. Es tracta d’una mena d’operació arc iris en la qual conflueixin els independentistes frustrats, sectors de la CUP, els impulsos de l’emocionalisme postcrisi i la versió autòctona de Podem que lidera còmodament Ada Colau. En situació de disponible queda ERC, com penjada dels seus propis arcaismes, amb un cert impuls electoral, tot i que no es pot descartar la hipòtesi que, sotmès com sempre a aquest efecte de puja i baixa, el partit d’Oriol Junqueras quedi bloquejat per si mateix. En fi, Ada Colau sembla disposada a la suma, entre altres coses perquè el postpujolisme no aixeca el cap i ara mateix no té nom. Els lectors d'altres temps recordaran que L’innombrable, de Samuel Beckett, té com a protagonista un subjecte que no té nom. Tampoc té mobilitat. És el monòleg de la inèrcia. Tindria oportunitat adaptar-lo al teatre perquè es representés a les noves ambaixades de la Generalitat que el “conseller” Romeva va obrint a qualsevol racó del món, insòlitament aliè al fracàs del procés secessionista.

El postpujolisme tindrà aviat un altre nom, però la seva condició política ara mateix és innombrable. Són als escons de l’anomenat galliner del Congrés, diputats de tanta experiència com, per exemple, Jordi Xuclà, Carles Campuzano o, en un altre sentit, Ferran Bel. El postpujolisme els ha portat a la inanitat parlamentària. Com a hipòtesi, quants escons nous tindria ara el moviment d’Ada Colau si es fessin aquestes noves eleccions generals de les quals tothom abomina sense deixar de fer el possible perquè arribin? Colau és una personalitat política amb audàcia i amb prou capacitat demagògica per ser més dúctil quan calgui. Potser intenta atreure parcialment el malestar de les classes mitjanes, tan colpejades per la crisi i la postcrisi. Serà un efecte molt peculiar perquè en el receptari econòmic d’Ada Colau hi ha ben poc o gens per satisfer aquesta insatisfacció. El problema per a les classes mitjanes és qui votar, si és que no opten per engrossir el partit de l’abstenció. Aquest és un altre èxit fosc del postpujolisme: donar lliçons de democràcia i acabar en una inconsistència política que Carles Puigdemont, actual president de la Generalitat, encarna a la perfecció.

El buit causat pel postpujolisme ha provocat l’esterilització del catalanisme. Des del desconcert sobiranista, alguns infermers de la UCI pujolista i nacionalpopulista, orfes per absència d’un patriarca, es van situant dialècticament com a avaladors conceptuals del que pugui significar Ada Colau. Queda lliure l’espai per a una matriarca política, a primera fila de la mobilització que a la Unió Europea busca un altre arc iris, encara que Varufakis tingui més de catàstrofe que no pas d’astrònom. Ada Colau intenta sumar-ho tot, des dels ideòlegs del chavisme fins als iaioflautes. De vegades sembla que la seva prioritat no és governar la complexitat immensa de Barcelona, sinó experimentar agosaradament amb els diners dels contribuents.

Després del pujolisme, el postpujolisme d’Artur Mas ha posat tants obstacles al centre i centredreta que aquest espai polític, afligit d’una orfandat digna de commiseració, pot votar qualsevol cosa. És difícil concebre un fracàs democràtic tan ostentós: perdre vots, escons i despullar tota una societat dels agents polítics que han de contribuir a la seva representativitat plural. No és impossible una futura polarització entre Ada Colau i Inés Arrimadas, per incompareixença de la resta de les parts. A la cua d’aspirants a veure de prop una declaració unilateral d’independència queden molt pocs ciutadans, de fe admirable. És que algú pot creure que la CUP no farà un altre triple salt mortal i no votarà els pressupostos quan ha dit que els votaria? El reciclatge dels politòlegs postpujolistes ja ha començat. El que hi ha més a mà és el postsobiranisme que pretén perfilar el populisme heterogeni d’Ada Colau. Així acaba L’innombrable: “Seré jo, serà el silenci allà on sóc, no ho sé, no ho sabré mai, en el silenci no se sap, no puc seguir, seguiré”.