L’àngel exterminador

Algun programador té en cartera oferir-nos l'òpera L'àngel exterminador, de Buñuel, que el compositor britànic Thomas Adès ha estrenat aquest estiu en el festival de Salzburg? Seria, ara mateix, una paràbola formidable d'aquest entrar a les Corts que no condueix a cap sortida política, aquest tancament, aquest repetir o no eleccions, candidats, propostes, pactes, arguments, fal·làcies, canibalismes i bestiaris polítics diversos. De la crisi general i el pànic moral que tenalla tantes coses. Algú s'hi anima?

Que bo que seria (ho serà, vull creure que tard o d’hora la podrem veure) assistir al tancament inexplicable i sense solució dels seus protagonistes, a les repeticions d'escenes memorables i desconcertants, al ventall de tantes interpretacions possibles. Es veurà a partir d'ara a Nova York i Londres, on tindrà els sentits propis en cada lloc. Aquí, en sumaria d'altres.

El cinema de Buñuel es veu poc a les nostres pantalles, mentre que el programa de TVE-2 Historia de nuestro cine ens continua delectant amb el cinema franquista més ranci. Aquest dilluns va emetre Sin novedad en el Alcázar, pel·lícula italoespanyola de 1940, i l'endemà, dimarts, Reina santa, de 1947, film, diguem-ne que històric, que va dirigir Rafael Gil. La nit de l'aniversari de la sublevació franquista, aquest 18 de juliol, va emetre El santuario no se rinde, de 1949, dirigida per Arturo Ruiz Castillo, que havia estat un dels cineastes documentals de les Misiones Pedagógicas republicanes i el creador, amb Lorca i Eduardo Ugarte, del grup teatral ambulant La Barraca. Perquè quedés clar, se suposa, que no morir en la guerra ni estar a la presó ni en un camp ni exiliar-se té un preu. Ruiz Castillo com a estendard victoriós.

Per tant, val la pena, en un context que fa invisible Buñuel, recordar l'argument d'El ángel exterminador: un grup de notables es reuneix a sopar a casa dels Nobile, després d'assistir a la representació d'una òpera, Lucia di Lammeermoor. Entre ells hi ha un director d'orquestra i la seva esposa pianista, un coronel, un prestigiós metge, un científic, dos cadells de la noblesa, una parella d'amants clandestins... De cop i volta, el servei va deixant la casa fins que el majordom queda sol, les portes es tanquen sense saber com ni per a què ni per què, i tota aquesta gent no aconsegueix sortir d'allà. A poc a poc, les màscares van caient i l'agressivitat s'apropia d’ells. A Buñuel li hauria agradat extremar el guió i arribar al canibalisme. Però ho va deixar en una escena final més inquietant, si és possible: les persones reunides aconsegueixen sortir, però al carrer hi ha molta més gent, les explosions se succeeixen i s'amaguen tots en una església, on es pot suposar que la tancada continuarà...

Així estem. De Buñuel, res de res per aquí, ni a les pantalles ni, encara menys, als escenaris. Fins que és convertit en òpera en altres paisatges culturals. O en musical, que en això hi ha el reconegudíssim Stephen Sondheim a Broadway, que espera estrenar l'any que ve la fusió de dos títols clau del cineasta, la mexicana El ángel exterminador (1962) i la francesa El discret encant de la burgesia (1972). Un projecte enlluernador, en el qual  Sondheim i el dramaturg David Ives  treballen des de fa més de tres anys.

Per la seva part, el provocador Thomas Adès, fill de l'experta historiadora del surrealisme Dawn Adès, de qui ha pres el cognom, ha treballat amb el dramaturg Tom Cairns, també britànic. Buñuel deia que la seva pel·lícula potser no havia estat gaire aconseguida perquè Mèxic no tenia unes elits culturals i polítiques que es vestissin i tinguessin les formes arrelades d'Anglaterra que convenien al seu film i on li hagués agradat rodar Ángel. Bé, ja ho té.

El primer que se'm va acudir quan ho vaig saber és què diria don Luis si veia el seu cinema transformat per la música. Des de la seva trilogia inicial, abans de l'exili, no en va posar més a les seves pel·lícules, que, d'altra banda, era fins aleshores música ja existent, no composta a propòsit. L'única excepció que recordo és el rock primitiu que sona al tocadiscs i tanca Viridiana quan la novícia entra al dormitori on el jove amo i la criada juguen al mus, per dir-ho d’alguna manera. Les fotos publicades de l'òpera The Exterminating Angel certament fan venir ganes de veure-la, amb aquesta porta grandiosa a l'escenari, que cap dels tancats és capaç de creuar malgrat la seva evidència. Com a les Corts?

Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF.