Panorames des del pont

El passat 7 de juliol es commemorava el cinquè aniversari de la mort de Miquel Pairolí amb un acte celebrat al Teatre Municipal de Girona, en què una vintena d’amics i col·legues llegiren fragments de la seua obra. El quartet Gerió hi va posar, molt bé, la música. Va ser una rememoració ben literària, amena, com ho és la literatura de Pairolí, d’una emotivitat molt continguda, lleument elegíaca, fina, transparent, discretament profunda.

Com que el gremi no pot evitar de ser com és, a l’eixida de l’acte algú es va preguntar per què han sovintejat darrerament els actes d’homenatge a Miquel Pairolí, i no tant a d’altres escriptors gironins també valuosos i també morts recentment. No hi ha una sola resposta. En primer lloc, hi ha els deutes de l’amistat —Pairolí era una persona que es feia estimar—; o el fet que va morir en plena maduresa, als 55 anys, quan encara hi havia dret a esperar que escriguera moltes pàgines lluminoses. Sobretot, al meu modest parer, compta la consciència que era un gran escriptor no prou conegut ni reconegut. Almenys no tant com mereixia. Podem fer moltes conjectures per explicar-ho. Com la seua escriptura, Pairolí era la discreció en persona. Gens donat a escarafalls ni a números, ni cridava ni escridassava, no vivia a Barcelona ni freqüentava gaire la societat literària; encara que va escriure algunes novel·les ambicioses i reeixides, els seus millors llibres són tres dietaris breus, nítids, magnífics, que el situen entre els millors hereus d’una gran tradició de la nostra literatura, sota l’advocació de Josep Pla, i ja se sap que aquest és un gènere amb poca eixida. Com a periodista, va escriure en diaris de circulació escassa, etc. En tot cas, s’ignore o no, parlem d’un prosista excepcional, d’un escriptor major. I aquests homenatges d’ara tenen molt de vindicació, o de reparació massa tardana.

El Punt Avui acaba de publicar també una selecció dels articles que va escriure cada dia durant 11 anys en les seues planes. És una tria plausible. En aquestes columnes parla molt de política, però també de moltes altres coses: de literatura, de paisatges, de cuina, de les coses de la vida, amb ironia, amb penetració, amb un punt de vista molt propi i molt lúcid. El prologuista, Manuel Cuyàs, subratlla amb raó que l’últim és antològic. El seu comiat, quan la malaltia no el deixà escriure més, no hi al·ludeix en cap moment. Només dóna la recepta de les seues columnes: sentit crític, reflexió, memòria i una mica de voluntat d’estil, “que vol dir escriure els mots amb ordre i ambició de claredat”. A mi em recorda el consell que vaig sentir un dia a Joan Fuster. Es tractava “d’escriure una paraula rere l’altra, amb ordre, amb una mica de gràcia, i que s’entenga”. Sobretot això últim. Crec que Pairolí hi hauria estat molt d’acord. La de la claredat és una ambició admirable. Ens venia molt de gust llegir-lo i el trobem a faltar.