Un blues de setembre

És estranya la sensació de tornar a Barcelona a finals d’agost i retrobar-se que, abans de les vacances, el president de la Generalitat i la majoria que el sustenta al Parlament ja havien decidit saltar-se l’estat de dret. Havíem oblidat aquell panorama de declaracions unilaterals, insubmissió a l’Estat mentre que el que va ser el potent grup parlamentari de CiU al Congrés dels Diputats queda relegat als escons del galliner amb Homs d’estrateg. Per a una classe política que generalment desencerta, setembre serà un mes de blues per molt que s’extrapolin a l’alça les dades de l’assistència a les convocatòries del dia 11, un esdeveniment que després de l’auge secessionista molts veuen com un recordatori de temps millors, quan la independència estava molt a la vora. Ara la pregunta sol ser: I que fa Artur Mas?

Com a annex a la crisi migratòria europea, l’impacte del terrorisme islamista, el Brexit o el forat negre turc, aquí tenim una crisi específica que afecta la ciutadania de Catalunya, en la línia malenconiosa del blues pretardorenc. Aquest blues queda immers en la cacofonia de tantes crisis que s’encavalquen o d’alguna manera pretenen identificar-se com a crisi particularista. No sabem si les crisis europees tenen o no a veure amb una crisi de Catalunya que ha anat desfigurant-se i perdent la identificació unívoca amb la causa d’una essència hiperemancipada, al mateix temps que un pot anar per aquí cremant constitucions sense que aconseguim distingir entre la llei i el pols àton del poble que torna de vacances i sembla que ha oblidat que estàvem en plena mutació catalana.

En aquest tràngol una mica flàccid, el que pugui estar fent Artur Mas té una rellevància molt reduïda. Ara la política catalana vacacional no dóna ni per a un dels tradicionals suquets que s’escenificaven com una variant del famós oasi. Tot això genera la malenconia de les empreses impossibles. De que cada vegada sembla més insubstancial el que pugui fer la presidenta del Parlament de Catalunya o el que faci la CUP amb les efígies de la història sagrada. Fins i tot Gràcia sembla que no està per aldarulls i més aviat busca l’oportunitat de lluir el bronzejat i deixar de maltractar caixers automàtics.

El secessionisme pensant no reconeixerà els seus excessos dialèctic

La imminència impracticable d’una ruptura de l’estat de dret sembla que no amoïna gairebé ningú. És més, tal vegada podria parlar-se de símptomes d’amnèsia generada per les sedimentacions de la manca de memòria col·lectiva. De què va l’11 de setembre? Quants patriotes s’immolaran aquest any al Fossar de les Moreres? El blues de setembre comença. Artur Mas consulta la brúixola de la destinació de Catalunya i tot sembla fora de lloc. Estem en una fase desubicada, vertiginosament caduca. Qui deu saber si aquest blues de Catalunya acaba en abstracció autòctona o si té alguna cosa a veure amb els cicles crítics dels nostres dies. Parlem de malestar de la democràcia, de malestar europeu, de malestar d’Espanya però caldria veure si el malestar de Catalunya no va pel seu compte, a les palpentes i a cegues, al marge.

Van i vénen els uixers del Tribunal Constitucional amb la documentació de desacataments. Cal preguntar-se com hem arribat a això. El més exòtic és que sembla que no importa a ningú. El tarannà de desconnexió no fa saltar fusibles. Sorprèn que tota una circumstància sobrecarregada –teòricament– d’historicisme nacionalista manqui de sentit històric. Ara mateix, després de vacances, és com si estiguéssim de nou en la tertúlia del casino republicà-federalista, explicant que Catalunya ha guanyat els Jocs Olímpics o que Abraham Lincoln era oriünd de Vic. TV3 i Catalunya Ràdio acullen aquesta tertúlia i la propaguen diàriament, amb baixes significatives d’audiència. Els mitjans de comunicació de la Generalitat i el seu entorn digital resistiran el blues perquè instintivament intueixen que han arribat al tot o res. Segons sembla, el secessionisme pensant no reconeixerà els seus excessos dialèctics i la seva manipulació de la història, malgrat que fins i tot l’abat de Montserrat hagi fet un gir. Aquella conspiració montserratina de la qual tant parlaven Pla i Tarradellas queda enlaire, tal vegada per esgotament. Com diu el blues, gairebé ja no se sap qui va pensar que d’un cop de ploma es pot constituir un nou Estat membre de la Unió Europea esqueixat d’Espanya.

Valentí Puig és escriptor