Vida de frontera

Els qui són a Maçanet de Cabrenys difícilment hi han arribat per casualitat. No és un lloc de pas. Cal anar-hi quasi tan expressament com a Cadaqués, tret que la intenció sigui continuar fins a França per una deliciosa ruta de tot just 15 minuts amb cotxe que travessa una frontera sense cap consistència. La proximitat amb el Vallespir fa que els horaris a Maçanet, més que rurals, siguin francesos. Els veïns dinen i sopen aviat. Una altra cosa són els visitants. Poble fronterer, amb la Guerra Civil va ser camí per a la fugida o l'exili de gent de tots dos bàndols... o de cap, així de bèstia va ser aquella tragèdia. Pel poble veí de la Vajol, van passar el febrer del 1939 Manuel Azaña, Lluís Companys i José Antonio Aguirre. Per les seves muntanyes van fugir del nazisme alguns jueus alemanys. I també van passar-hi alguns maquis. Maçanet va viure el tragí del contraban, en un o altre sentit segons l’època. A la postguerra van entrar des de pintallavis fins a peces de maquinària que no podien importar-se. Al capdavant d’una d’aquestes bandes que més es va beneficiar de la connivència de les autoritats hi havia el canonge Martín Torrent, ben abrigat gràcies al seu càrrec, tan rellevant com lamentable, de capellà major de totes les presons franquistes. Ho explica José Francisco Marín al seu llibre.

Amb una extensió de 68 quilòmetres quadrats, el seu terme municipal és molt més gran que el de Roses, la Jonquera o Perelada. I l’habiten una mica més de 700 veïns. La simple matemàtica ja suggereix que no es poden esgotar els racons plàcids. El poble està situat a 370 metres d'altitud, però l'envolten les muntanyes més altes de l'Empordà. El santuari de les Salines, a una mica més de mil metres, està vigilat de prop per cims més alts. Hi ha mil maneres d'anar descobrint els paisatges. Des del passeig tranquil fins al running o la bicicleta per pistes senyalitzades.

“Fer salut” és un dels motius més antics per anar a Maçanet. L'historiador local Pere Roura parla d'una hostalera, la Matró, que a mitjan segle XIX ja oferia els seus remeis d'herbes, els quals, juntament amb els banys al riu Arnera i l'aire sa, constituïen un paquet que anticipava el que avui anomenaríem turisme de salut. Res del que pot convèncer per anar a Maçanet és postís. Ni els seus paisatges, ni les nits serenes (amb campanar, això han de saber-ho els delicats urbanites que no els suporten), ni la cordialitat de la seva gent.

La temptació dels invasors va ser anomenar-lo ‘Demasiado Limpio de Cabritos’

Encara que el poble és relativament desconegut, el seu nom ha propiciat un conegut acudit. El va explicar, sense ànim de tabola, el diputat Pere Macias, el novembre del 2010 en un ple del Congrés i està escrit a les actes: “El súmmum és un municipi que es diu Maçanet de Cabrenys. En català maçanet significa demasiado limpio i cabrenys pot traduir-se com a cabritos. La temptació dels invasors va ser anomenar-lo Demasiado Limpio de Cabritos. Sembla que algú al final va tenir l'encert de dir que no podien fer el ridícul i com a excepció no van canviar el nom”. Qui sí usava molts cognoms i topònims de Maçanet era el doctor Caparrós, aquell metge que interpretava Joan Capri a TVE. Encara que exercia en un suposat poble amb un altre nom, anava al bar La Pau o visitava les cases de Tapis, una bonica miniatura, coses que es poden fer a Maçanet. El guió era de l'escriptor Jaume Ministral, maçanetenc d'adopció. Però el moment televisiu més notori per a Maçanet ha estat aquest any amb la visita d'El foraster. Què hi farem. A recordar, el seu intent de pujar la barra de Roland, un insòlit monument a la plaça principal. La llegenda diu que és el bastó i l'anell que el gegant Roland va llançar des de les muntanyes. Òbviament, la història és una altra, però no insistirem en més història perquè hauríem de remuntar-nos al neolític, com demostra el menhir que han batejat com la Pedra Dreta.

Davant d'aquesta barra hi ha el casino del poble, La Pau, que pertany a la Sociedad de Socorros Mutuos de la població, “protectora dels pobres”. A dins, a la tarda, es pot trobar alguna partida de botifarra, però no és l'afició més popular. La guanyen la caça de bolets... i del senglar, que els boscos acullen en abundància. Molt més, per descomptat, que pokémons.

Maçanet no és un poble rutinari. Pots trobar-hi sorpreses. S'hi embotella l'aigua de les Creus. Hi ha un futbolgolf. Va haver-hi un càmping naturista lluny dels curiosos. Ara, més a prop, hi ha un càmping, aquest tradicional, amb bungalous. Encara ara, gràcies a un treballador de l'antiga fàbrica de pipes, es manté aquesta artesania.

Els meus pares són maçanetencs, però no cal ser vilatà perquè Maçanet t'aculli. És una altra manera de viure la vida.