Finançament territorial insostenible

Un dels debats politicoeconòmics més necessaris però també més viciats i desvirtuats del nostre país en els últims temps és el dels sistemes de finançament territorial. Es tracta d'un d'aquests temes en què habitualment es fa un ús interessat de metodologies tècniques amb diferent nivell de rigor per exposar, segons convingui, una posició d'aparent greuge en termes de solidaritat o de repartiment del pastís. Una qüestió que cal aclarir políticament —començant per les converses per formar un nou govern— i, sobretot, entre administracions públiques a diferents nivells. Al rerefons, apareix la realitat d'un sistema que necessita una revisió urgent.

La publicació, a principis d'aquest mes, del sistema de comptes públics territorialitzats ha estat l'últim motiu de discussió. Del sistema ara quasioficial es pot qüestionar algun aspecte metodològic (no n'hi ha cap que sigui perfecte), però hi ha elements objectius que revelen diferències poc justificables i difícilment acceptables pel ciutadà informat d'alguns territoris. La sensibilitat de cadascú es veu influïda pel seu sentit de pertinença i la seva experiència, però hi ha diferències persistentment cridaneres. En el meu cas, per exemple, sóc un valencià que ha passat bona part de la vida a Andalusia i una altra a l'estranger. Tres perspectives molt diferents per avaluar la realitat financera territorial espanyola. Per exemple, s'observa repetidament que la Comunitat Valenciana és la que rep menys finançament per càpita. Resulta difícil d'entendre, per no emprar paraules més gruixudes. Aquest infrafinançament que mostren sistemàticament les estadístiques no pot ni ha de barrejar-se de manera demagògica, com es fa amb freqüència, amb altres temes com el possible càstig per una mala gestió financera pública els anys anteriors a la crisi. També s'aprecia, per fer aquestes disparitats encara més difícils de digerir, que alguns dels territoris que menys reben són també els que més aporten. Diferents estudis conjunts de la Fundació BBVA i Ivie, entre d'altres, mostren la urgent necessitat de revisar les elevades diferències territorials de despesa que qüestionen les polítiques d'igualtat d'oportunitats. També revelen la importància d'adequar els sistemes de finançament als compromisos constitucionals d'equitat interterritorial.

Hi ha altres disparitats regionals significatives. Crida l'atenció, per exemple, en matèria d'infraestructures públiques, que s'hagin fet determinats projectes del tren d'alta velocitat (AVE) —que aviat seran realitat— amb difícil justificació econòmica, mentre no hi ha data per a una connexió d'AVE en un eix de creixement com el corredor del Mediterrani (per començar, per exemple, entre Barcelona i València, segona i tercera ciutats del país). Perquè amb dades així, quina realitat s'està transmetent als ciutadans d'unes comunitats i les altres?

Els matisos d'aquest debat mereixen una anàlisi molt més detallada que aquest article, però les evidències insostenibles es poden expressar amb poques paraules. Agradi a qui agradi i per evitar un enorme cost polític, econòmic i social a llarg termini amb conseqüències imprevisibles, el debat del finançament autonòmic —a més del de determinades inversions públiques— no es pot ajornar ni un minut més.