Jamaica guanya la medalla d’or en el 4x100 i Bolt completa el seu triple-triple

Brasil és Jamaica i Rio és Kingston, i a la festa del relleu, l'Estadi Olímpic va gaudir com mai. Va guanyar Jamaica, va perdre Estats Units i l'estadi es va enfonsar de felicitat. És el contagi d'Usain Bolt, irresistible. És el valor dels símbols. Unes xifres: 37,21s, el temps de Bolt i els seus amics.

A Jamaica, a Kingston, on al final de la primavera tots els col·legis de l'illa s'enfronten durant nits en carreres amb testimoni, el relleu és sagrat. A l'illa de la velocitat, el rànking dels instituts l'estableixen els seus atletes no els seus estudiants. Allà va néixer Bolt, en aquest clima, on perdre és una maledicció.

L'estadi es va buidar tan ràpid com s'havien corregut els 400 metres per postes, però uns centenars d'irreductibles es van agrupar en la tribuna baixa i quan Bolt i els seus, reunits tots per al comiat, van deixar de ballar a Marley per celebrar la seva tercera victòria consecutiva, van començar a corejar el nom de l'ídol rítmic i fort, com un cor, gairebé, que va emocionar l'home més ràpid. Encara embolicat en la seva bandera va anar fins l'última línia. Es va agenollar, va ajupir el cap i va besar la pista com la nit anterior. Després va redreçar el tors i va obrir els braços en creu abans de fer-se el senyal un parell de vegades. Tot això, sense perdre de vista als fotògrafs, posant per a ells, entenent les seves necessitats de plasmar en un sol fotograma la vida olímpica del més gran. Va ser l'últim contacte de Bolt amb una pista olímpica. Alguna llàgrima va brillar en el seu rostre sempre jovial. Nou medalles d'or pesen en el seu coll. Les mateixes que van aconseguir abans Paavo Nurmi y Carl Lewis. Però aquests no van guanyar sempre; Bolt no va perdre mai. "Aquí va", va dir després. "Ja ho puc dir: ja sóc el més gran".

La nit en la qual va completar sense cap error una perfecta travessia olímpica que li ha costat vuit anys de la seva vida, dels 22 als 30, la joventut accelerada, Bolt va ser un petit mag de mirada divertida i precisa que transformava allò cap a on mirava. Va fulminar, com sempre, a Estats Units, que, una vegada més, va acabar pel terra i la vista enfonsada. Als seus vells companys els va mirar d'una altra manera per reviure el seu esperit cansat, a Asafa Powell, a Blake, a Ashmeade, amb els quals va ballar. Amb Powell va començar de rival, llevant-li el rècord dels 100m i conduint-lo a la depressió. Quan Asafa va comprendre que el seu paper en l'atletisme seria sempre secundari, va entrar en el cercle de Bolt. Va guanyar amb ell l'or en el relleu de Pequín. A Londres, sancionat per dopatge, no va ser-hi. A la capital britànica si que va córrer Blake, el seu company d'entrenaments, que es va lesionar de gravetat fa dos anys i encara no ha acabat de recuperar la velocitat que el va portar a ser el segon millor en els 100m (9,69s) i en els 200m (19,26s) darrere del boss. El tercer, Ashmeade, era nou. Una mica vell, una mica trencat, una mica nou. I Bolt va recomposar-ho i va construir un equip imbatible. I als altres rivals els va motivar tant la seva energia que, seguint la seva estela al Japó, va ser capaç de guanyar la medalla de plata per davant d'Estats Units, bronze abans de ser desqualificat. Amb 37,60s, els japonesos van batre el rècord d'Àsia exhibint, de pas, el seu sistema de pas de testimoni de sotamà.

Bolt tanca el cercle

Desde el seu primer dia en un estadi olímpic, al Pequín dels 9,69s, fins  l'últim, el relleu de la consagració final, Bolt ha estat el més gran

Estats Units no figura en la classificació de cap dels tres relleus guanyats per la Jamaica de Bolt. A Pequín, un desastre en el pas del testimoni entre Darvis Patton i Tyson Gay en les semifinals els va impedir arribar a la final. A Londres, van acabar primers en la pista, però tres anys després van ser desqualificats pel dopatge de Tyson Gay. I aquest, l'atleta que el 31 de maig de 2008 va veure com Bolt batia el seu primer rècord del món (9,72s) davant dels seus nassos a Nova York, un cop del que mai es va recuperar, també va participar del desastre del divendres a Rio, encara que no va ser el culpable directe de la desqualificació. Aquesta es va produir perquè, en la seva ansietat per arribar abans que els seus veïns jamaicans –carrer tres EUA, carrer quatre Jamaica, carrer cinc Japó--, Mike Rodgers, el rellevista de la corba de sortida, li va lliurar al pobre Justin Gatlin el testimoni abans de la zona reservada. Malgrat això, la carrera va ser equilibrada fins que Gay, després de la seva corba, li va lliurar el testimoni al seu últim company, Trayvon Brommell, no més d'un parell de centenes més tard del moment en el qual Nick Ashmeade li va transmetre a Bolt el seu. Ho va rebre el gegant i l'estadi va rugir, i per respondre, Bolt va regalar la seva última gran recta, la recta que mai a la vida podria haver-se permès no guanyar. Brommell va acabar pel terra, botant, desesperat. "És un malson", va dir Gatlin, el precipitat. "Tot el treball, fet engrunes".

Des del seu primer dia en un estadi olímpic, al Pequín dels 9,69s amb els braços oberts, fins a l'últim, el relleu de la consagració final, Bolt ha estat el més gran. Els seus comptes de nou ors, no obstant això, poden canviar en els propers mesos. Nesta Carter, que va participar en la victòria de Pequín 2008, està a l'espera d'una sanció per dopatge que podria privar-li de la victòria. Seria Jamaica la que perdria, i per això li doldria a Bolt, però el seu bé més preuat, els seus sis ors individuals, ningú els hi tocarà mai. "Ho he aconseguit perquè és pel que he treballat sempre. Sempre he estat famolenc. Mai em sentia satisfet", va dir Bolt. "Ara només desitjo sortir aquesta nit sense pensar en res més".

En el relleu femení, Estats Units va derrotar Jamaica, com fa quatre anys. Ho va fer pel difícil carrer u, el càstig pels seus problemes per classificar-se, i en 41,01s, la segona millor marca de la història olímpica.