El turisme naturista, un filó a explotar

Quasi tot per fer i molt a guanyar. Aquest sembla que és el mantra de les associacions i els empresaris lligats al turisme naturista a Catalunya. Desenes de milers de persones amants d'aquest tipus de turisme visiten cada any les més de 50 platges mixtes i nudistes i alguns dels establiments naturistes catalans.

Són visitants que vénen de de països amb més tradició naturista com Alemanya, França, Holanda o Dinamarca. Tenen un poder adquisitiu mitjà-alt i “adoren” les platges catalanes, destaquen els experts. A Espanya hi ha 2.000 persones associades a algun club naturista, i la meitat són catalanes. D'altra banda, segons dades de la Mesa del Turisme i de la Federació Naturista Espanyola, dos milions de persones practiquen el nudisme a Espanya, de les quals tres quartes parts són estrangers, i a Europa les xifren parlen de 20 milions de persones.

El naturista és normalment “un turisme familiar, molt tranquil i respectuós, que gaudeix amb les bones platges i la naturalesa. Per tant Catalunya té un potencial molt gran, però de moment amb prou feines s'està explotant”, explica Segimón Rovira, president de el Club Català de Naturisme, que afegeix que a França—amb condicions meteorològiques i de platja no tan pròsperes— hi ha moltíssims establiments naturistes que s'omplen cada estiu.

Cada vegada hi ha més gent oberta a la naturalesa, més tolerància i obertura, encara que hi hagi “retrògrads que ens increpen per anar nus”, apunta Segimón Rovira. “Quaranta anys de dictadura han fet molt mal, en molts sentits. Al nord d'Europa, sigui per la cultura luterana o protestant, la nuesa està molt acceptada, mentre aquí queda camí per recórrer”, reflexiona.

Rovira enumera tres raons per practicar el nudisme: per comoditat —”et vesteixes, et banyes i llestos”—; per la sensació de llibertat i pau quan el teu cos entra en contacte amb l'aigua i l'aire; i per la molèstia del vestit de bany mullat. A tot això es pot afegir l'opció de practicar la filosofia naturista que advoca per un concepte de vida en harmonia amb la naturalesa i una igualtat entre les persones.

La Bartra és un refugi de muntanya prop de Prada de Conflent: s'hi practica el naturisme als passejos, en excursions o a la casa, però de manera lliure, oberta, sense cap tipus d'imposició. El seu objectiu és simple i, alhora, extraordinari: que la gent experimenti la senzillesa. Vénen grups que practiquen el ioga, la meditació, o excursionistes clàssics. “Aquí hi ha llibertat total, ve tot tipus de gent, i alguns van nus i d'altres no”, explica Àngels Farré, que regenta l'establiment.

El Fonoll és un poble totalment naturista, l'únic a Catalunya i, probablement, a Espanya. Es troba en una vall de la Conca de Barberà, disposa de més de 175 hectàrees i té habitatges, supermercat, biblioteca, hort, bassa d'aigua, pistes de bàdminton, tennis i voleibol, i fins i tot un ateneu i un centre de trobada entre els visitants. L'únic requisit per gaudir de la tranquil·litat del Fonoll —a més de pagar, esclar— és desempallegar-se de tot “el tèxtil”, de tota la roba, en argot naturista, i estar nu. Però molts van amb roba, i no passa res. Però Emili Vives, el motor del poble, sempre va nu. Va ser ell qui va pensar, va comprar, i va començar a reconstruir el Fonoll. Industrial de l'electrònica i perit judicial, ara ja retirat, Vives es va cansar de la ciutat i va decidir “apartar-se del manat” per viure en pau i sense presses mentre gaudeix de la natura i del plaer d'anar nu.

No obstant això, no està segur que el naturisme arribi a ser una pràctica en creixement: de moment es conforma amb no perdre diners.

El càmping del Templo del Sol, a l'Hospitalet de l'Infant està ple de gom a gom, i més del 80% dels seus clients són estrangers, majoritàriament holandesos, alemanys i francesos. Té capacitat per a més de mil persones, i estan contents: al juliol els ha anat molt bé. I el mes més fort és l'agost. Ferran Pujol, de l'equip del Templo del Sol, és prudent: “no sabem si anirem a millor, però el que sí que veiem és que hi ha certa renovació de gent: comencen a venir parelles joves que abans no havien vingut”, explica. Aquest càmping, fundat fa un parell de dècades per una parella de francesos naturistes i enamorats de la zona, es troba al peu de la platja del Torn, una de les platges naturistes amb més tradició i antiguitat del Mediterrani.

Barcelona, poca oferta

I si el Temple del Sol és com una petita ciutat, la gran ciutat que és Barcelona, en canvi, no ofereix excessives alegries als practicants del nudisme: hi ha la platja de Sant Sebastià, que tolera el nudisme, la de la Mar Bella, l'única oficialment nudista a la ciutat, i només les piscines Picornell ofereixen unes hores per banyar-se nus: un parell d'hores els dissabtes a la nit. Això sí: no obliguen a portar casquet de bany.

Un matí de finals de juliol a la platja de la Mar Bella es comptabilitzen amb prou feines una vintena de persones nues envoltades de centenars de turistes i locals “amb tèxtil”. Els nudistes, molts d'ells amb més de 60 anys, destaquen entre tots els altres i, d'una manera estranya, enlluernen: “Ha de ser perquè potser us recordem un altre temps: no als anys 70, sinó a l'origen de la humanitat”, bromeja Miquel Camps, que passa dels 70. Als la seva dat, no el deixa de sorprendre que hi hagi gent que al segle XXI que encara se senti incòmode davant la visió d'un cos nu. La veritat és que en aquesta platja ningú presta especial atenció als cossos nus: estan tots massa ocupats en no ensopegar els uns amb els  altres.