Espanya, Catalunya i la resolució del 28 de juliol

En Rajoy i el PP ens diuen que els responsables que estiguem sense govern són Ciutadans i el PSOE, mentre que ells, que volen formar govern, no fan res. He escoltat poques veus que diguin que és en Rajoy, fent propostes, qui ha d’aconseguir els suports necessaris. I si no els aconsegueix, el mateix PP ha de buscar un candidat alternatiu que els aconsegueixi.

Els del PDC i d’ERC ens diuen que estan per la desconnexió, que no els interessa la política espanyola, mentre que amb els seus vots asseguren una mesa controlada pels seus “enemics” del PP i Ciutadans sense fer cas dels càntics innocents dels catalans lligats a Podem. El PDC, a més, espera tenir grup parlamentari propi i cobrar els diners corresponents, quan ja no tenen interès per la política espanyola, estan per la desconnexió aprovada al parlament de Catalunya. Com es pot entendre aquest embolic? Al meu entendre, els del PDC juguen totes les cartes sense la més mínima objecció ètica o política, juguen a l’únic joc que han jugat durant tants anys de domini de la política catalana: ser un lobby a Madrid que defensa els interessos de la burgesia barcelonina, la seva base tradicional. La incògnita és que si en aquest moment fundacional del “nou” partit estan disposats a continuar igual, quin paper hi juga el seu “independentisme”?

El tema d’ERC és una altra cosa. Diuen que al Parlament espanyol s’abstenen perquè el tema no els interessa, però afegeixen que ja els agrada que mani el PP. Cada vegada que parlen tenim més independentistes, és a dir, s’apunten a la tesi que l’objectiu justifica els mitjans. I així deixen configurar una mesa del Congrés contrària als interessos de Catalunya (segons el lèxic del PDC i ERC) i afegeixo “als dels espanyols”, perquè el control de la mesa en mans de la dreta no ajudarà a resoldre els problemes que té el país. Postulant l’entelèquia que serem independents, no els importa per a res el que els passa als espanyols. La seva praxi no encaixa amb la teoria que tenen d’estar en contra de l’Estat espanyol, però no dels espanyols.

I toca parlar de la declaració del 28 de juliol del Parlament de Catalunya. Hi ha tradició de documents aprovats sense que se sàpiga quin grau de fiabilitat tenen. Tenim el precedent parlamentari del text aprovat el 29 de novembre passat, pel qual també desconnectàvem, un text, com el d’ara, imposat per la CUP per entrar a negociar. Després que el votés Artur Mas, aquest va ser expulsat, l’acord va ser suspès pel Constitucional i, a dia d’avui, els mateixos que el van aprovar, no saben dir amb certesa en què ha quedat. Ara la CUP ha exigit un nou document i Junts pel Sí l’ha aprovat. Però què passarà ara? Deixeu-me fer només algunes reflexions sobre les conseqüències de la resolució aprovada.

Deixeu-me dir primer que els que ens proposen desobeir, oblidar la legalitat votada pels catalans i els espanyols, han demanat votació secreta, per què? Ho ha definit perfectament Miquel Iceta, volen desobeir sense desobedients. Com pot ser secret el vot d’una resolució transcendent? I el que és més important. La resolució col·loca tots els catalans en una situació com a mínim incòmoda. Jo vaig votar com la majoria dels catalans, la constitució i, a través dels representants elegits, tot l’entramat jurídic en el qual és basa la nostra vida col·lectiva. La resolució m’obliga a renegar de tot allò que vaig votar o continu fidel als meus vots anteriors? Tinc obligació d’acatar el que ha aprovat el Parlament/Parlament? No es tracta d’un mer acte formal, es tracta que el Parlament de Catalunya acaba d’aprovar la desaparició de la legalitat que emana de la Constitució per situar-nos en un buit sense regles clares. En quina situació quedem els catalans que volem continuar sota la tutela de la Constitució i les lleis aprovades, Estatut d’Autonomia inclòs? Espero que no ens neguessin el dret a seguir defensant la legalitat espanyola i la legalitat estatutària? Sincerament, si aquest és el camí per arribar a la Ítaca ideal, que no comptin amb mi.

Francesc Esteva és professor emèrit de el CSIC, fundador del PSC i de Federalistas d’Esquerres.