La pressió d’ERC sobre Colau

Una part de l’independentisme català pressiona En Comú Podem perquè s’afegeixi al full de ruta que la CUP va pactar amb Junts pel Sí, la coalició que sustenta el Govern de Carles Puigdemunt. La pressió va assolir fins i tot una certa virulència durant l’última campanya electoral, quan els candidats d’ERC van convertir En Comú Podem en el seu principal adversari. Un altre vector de la mateixa pressió és l’amenaça de deixar en minoria el govern de l’Ajuntament de Barcelona llançada per ERC a partir del moment en què l’alcaldessa Ada Colau va aconseguir incorporar els 4 regidors del PSC al seu equip. ERC viu ara l’estranya situació de ser el soci minoritari de Convergència al Govern de la Generalitat mentre es nega a consolidar una majoria d’esquerres a l’Ajuntament de Barcelona.

Els independentistes semblen actuar sota la síndrome de l’ara o mai. Creuen que la crisi constitucional provocada per la sentència de 2010 del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, els estralls de la crisi econòmica i el posterior esclat de la crisi del bipartidisme a Espanya, i la seva particular versió a Catalunya, ha obert una excepcional finestra d’oportunitat que els és favorable. Aquesta percepció es va concretar el gener del 2016 en un calendari per a la creació d’un Estat català en 18 mesos, dels quals ja n’han passat vuit. Una de les conseqüències d’aquest plantejament va ser que van passar a considerar com a adversaris els partits que no es van afegir al seu programa. Gradualment, tot i això, han pres consciència que no podran assolir la majoria electoral, social i política que els cal si no aconsegueixen sumar En Comú Podem al seu projecte.

Alguns dirigents d’ERC creuen que En Comú Podem, o almenys una bona part d’aquest conglomerat, pot ser un aliat en comptes d’un adversari. Tot i això, la victòria d’Ada Colau en les eleccions municipals a Barcelona i les dues victòries consecutives d’En Comú Podem en les eleccions legislatives del 2105 i el 2106, han instaurat un mapa polític en què la direcció d’ERC no aconsegueix col·locar-se. D’una banda, els republicans d’Oriol Junqueras s’han beneficiat de la crisi de Convergència, a la qual són ja en condicions d’arrabassar l’hegemonia en l’àmbit nacionalista, però de l’altra han vist com se’ls escapava l’oportunitat de recollir els fruits de la dispersió de l’electorat socialista. És a dir, han perdut l’oportunitat d’esdevenir la primera força de l’esquerra. Qui en canvi ho va aconseguir va ser la confluència d’esquerres patrocinada per Iniciativa Verds i Podem.

La fragmentació de l’espai electoral ocupat durant dècades pel PSC és alhora causa i conseqüència que En Comú Podem assolís el milió de vots en unes eleccions generals, una cota que els partits que van forjar la confluència d’esquerres no esperaven ni en els seus més dolços somnis. Ara, aquest milió de vots és valorat pels independentistes com un entrebanc, una muralla que cal fer caure. Si, com han anunciat els seus dirigents, les confluències aconsegueixen estructurar com un nou partit el que fins ara només ha estat una heterogènia suma de partits, plataformes i grups d’activistes de variada entitat, Esquerra es trobaria en un dels seus pitjors malsons: la seva aliança amb Convergència i el seu hereu, el Partit Demòcrata Català (PDC) és una hipoteca que li ha permès avançar, però li marca uns límits que li impedeixen d’assolir l’àmplia majoria que necessita just en un moment polític excepcionalment favorable.

Els independentistes que es consideren d’esquerres no deixen de percebre les ambigüitats de la seva posició. Una de les dades que alimenta aquesta consciència és que alguns dels components d’En Comú Podem s’han declarat també sobiranistes, o fins i tot independentistes, encara que aquesta no sigui la posició de la coalició en el seu conjunt. Alguns dirigents d’ERC creuen que la diversitat de criteris al si d’En Comú Podem sobre el conflicte nacional català pot ser aprofitada i hauria de permetre, almenys, explorar un acostament polític entre la mateixa ERC, En Comú Podem i la CUP per articular un pol d’esquerres sobiranista amb la pretensió de convertir-se en força majoritària a Catalunya. Sembla improbable, però aquest debat s’està obrint i l’escenari és molt canviant.