Paella privada, debat públic

En una democràcia de l'audiència, i en plena canícula d'agost, gairebé sempre succeeix. El normal esdevé excepcional, l'intranscendent esdevé viral. L'absència informativa o la paràlisi política (com la que vivim en aquests moments) contribueixen a crear el clima favorable per a l'excés, l'escàndol -artificial, gairebé sempre-, o l'especulació. Com més gran, millor. Convertir l'anecdòtic en solemne és un exercici d'ociosos o de jocosos. No ha d'estranyar, i menys a la majoria dels assistents a la paella de la Rahola, el ressò de les seves cançons, el soroll dels seus retuits.

Però la revolada causada pot ser una bona oportunitat per, més enllà de l'escuma digital i mediàtica, fer una aproximació a l'àmbit íntim, el privat, el personal i el públic quan es tracta d'un càrrec electe. És un exercici imprescindible si es vol aprofundir més enllà de l'epidèrmic. Un exercici útil si no milites en una trinxera.

La primera consideració és que la informació personal i privada pot tenir dimensió política. Explicar com vius (o com et diverteixes, o com estiueges, o amb qui, per exemple) ofereix abundant informació emocional sobre el caràcter, el temperament (i de vegades, les habilitats) dels nostres dirigents polítics. Aquesta informació és important per als electors, perquè amb ella es construeixen els vincles d'afinitat, de simpatia o de confiança. Vincles poderosos, de gran capacitat mobilitzadora.

Cadaqués no és Columbus (capital d'Ohio), encara que alguns creguin que la vila empordanesa representa, com Ohio significa als EUA, la mitjana o el conjunt de Catalunya.

Algunes de les imatges i escenes que hem conegut, gràcies a la loquacitat digital de la seva propagadora, haurien estat dissenyades -al mil·límetre- com a part de sofisticades estratègies de comunicació política, en altres contextos com el nord-americà, per exemple. Societat on allò que és personal, i de vegades allò que és íntim, és de naturalesa pública. I aquí les hauríem lloat o aplaudit amb un provincianisme acomplexat. Però Cadaqués no és Columbus (capital d'Ohio), encara que alguns creguin que la vila empordanesa representa, com Ohio significa als EUA, la mitjana o el conjunt de Catalunya. Gran error, com és evident.

El politòleg francès Bernard Manin va ser el primer autor a introduir el concepte de “democràcia d'audiència”. Aquesta expressió servia per definir els sistemes polítics democràtics i la seva relació creixent amb les audiències televisives i mediàtiques. Segons Manin cada vegada hi ha menys capacitat de debat sobre propostes, i cada vegada és més important la capacitat d'estar presents als mitjans (i de col·locar missatges, si és possible). Així, la política seria substituïda, creixentment, per la comunicació política i per la imatge -la del líder- que és l'única cosa capaç de retenir a un votant cada cop més infidel que ja no se sent interpel·lat per l'afinitat ideològica.

La segona consideració és que vivim en una societat de comunicació litúrgica. Les formes són fons. I sí que tenen interès informatiu (i polític) els noms dels honorables amics i amigues del Molt Honorable. És evident. Els convidats (i qui convida i amb qui es comparteix) es converteixen, en la societat de la interpretació, primer en llista, potser en cercle, i després en grup. Les habilitats culinàries o interpretatives de les persones que van assistir-hi no són rellevants, però sí que desperten una curiositat insaciable. La seva evidència coral, més enllà del desafinació o entonació de les seves veus, sí que pot ser significativa. Segurament, per la tendència gairebé malaltissa a la transcendència semiòtica, alguns dels protagonistes d'aquesta cita estiuenca han hagut de donar explicacions i justificacions. Fins i tot han arribat a renegar, amb preocupació, del seu exhibicionisme digital.

I aquesta és la tercera consideració. Les xarxes socials s'han convertit en una font d'informació directa i immediata. Carles Puigdemont té un estil presidencial menys rígid i pautat. La seva naturalitat tendeix a l'espontaneïtat, i a una certa ruptura de clixés, arquetips i models. És un president decontraté. Coneix, com bon usuari de les xarxes, el potencial que tenen per crear comunicació de proximitat, conversa oberta i imatge humanitzada. No m'estranya que cantés i li agradi "Let it Be" (“Tot i que puguin estar separats / encara hi ha una oportunitat que ho entenguin / hi haurà una resposta:/ deixa-ho estar”.) No sé si Pilar Rahola es penedeix d'alguna cosa. Però, potser, Carles Puigdemont no tant. Let it Be. Deixa-ho estar.