El dèficit fiscal és ben viu

A l’article “Rèquiem pel dèficit fiscal”, publicat a El País —edició de Catalunya— d’aquest dissabte, 6 d’agost, Xavier Vidal-Folch s’ha fixat en un article meu sobre “Recaptació i despesa pública”, al número monogràfic de la Revista de Catalunya sobre l’Impacte econòmic de la independència, i l’utilitza per desacreditar l’afirmació que Catalunya té una balança fiscal molt negativa amb l’Estat espanyol (els famosos 16.000 milions d’euros). Xavier Vidal-Folch recorda que Josep Borrell va dir que el mateix conseller d’Economia de la Generalitat, Andreu Mas-Colell, havia reconegut que el dèficit fiscal observat l’any 2012 era només de 3.000 milions d’euros. Però no recorda que el mateix Andreu Mas-Colell, en un article al diari Ara del diumenge 24 de juliol, va desmuntar l’argument de Josep Borrell, distingint el saldo dels pressupostos consolidats de les administracions públiques del dèficit fiscal de Catalunya amb l’Estat i mostrant sota quines circumstàncies les dues xifres coincidien. Xavier Vidal-Folch aprofita el meu article sobre la recaptació i la despesa pública d’uns pressupostos agregats de totes les administracions públiques a una Catalunya independent, tenint en compte les dades d’execució pressupostària de l’any 2015, per anunciar que el dèficit fiscal s’ha mort i que cal entonar el seu “rèquiem”.

Dissortadament, el dèficit fiscal de Catalunya gaudeix de molt bona salut. Ho explico en el meu article “Un Estat en contra”, coautorat amb Manel Larrosa, en el mateix número de la Revista de Catalunya. La balança fiscal que tots voldríem calcular ha de mesurar les aportacions estructurals, permanents, de cada comunitat autònoma a l’Estat i de l’Estat a cada comunitat autònoma. Per mesurar-les correctament, especialment en anys de crisi de les finances públiques, cal tenir en compte tota la despesa pública i tots els ingressos públics. Una part molt important d’aquests ingressos s’ha obtingut recorrent a l’endeutament (a la “Visa”, com ha escrit Xavier Sala i Martín). En aquests darrers anys l’Estat espanyol s’ha endeutat en grans proporcions per atendre tota la despesa pública que les administracions han fet.

El dèficit fiscal observat no és igual que el que efectivament s’ha generat. Això és molt visible quan s’estima què perdrien les comunitats autònomes si Catalunya esdevingués independent. A les que ho han calculat els surt un import global, per al conjunt de l’Estat, entorn d’aquells 16.000 milions d’euros que s’havien estimat com a dèficit fiscal de Catalunya. Si Catalunya no el pot recaptar o gastar immediatament és perquè s’ha de demanar a crèdit. Si Catalunya fos independent podria aspirar a endeutar-se per aquest import, en lloc de fer-ho l’Estat espanyol per pagar les seves despeses o les d’altres comunitats autònomes.

Precisament, les dades de Borrell i les de tots els que han treballat sobre balances fiscals coincideixen en un punt: Catalunya no ha necessitat mai que l’Estat espanyol s’endeutés per fer front a cap despesa dels seus ciutadans ni per a cap despesa feta per l’Estat a Catalunya. El deute contret per l’Estat no s’ha provocat mai per atendre despesa “catalana”. Fins i tot el Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA) que el Ministeri d’Hisenda assigna a Catalunya no és res més que els impostos dels catalans que tornen a mans catalanes. Si poguéssim pintar els diners de colors segons l’origen de la seva recaptació, veuríem que Catalunya només rep diners que han sortit de Catalunya.

Un conseller d’Economia d’una Catalunya independent no disposaria, amb les pobres xifres de l’any 2015, dels 16.000 milions com a conseqüència del saldo entre la recaptació i la despesa públiques catalanes, però sí que en podria disposar recorrent a l’endeutament, com actualment ja fa l’Estat, perquè hauria deixat de contribuir per aquest import a les despeses del conjunt de l’Estat espanyol. Són euros ben líquids i que es poden tocar ben fàcilment. El dèficit fiscal és ben viu.

Albert Carreras és catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra.