El Grup Parlamentari Català: de Miquel Roca al grup Mixt

Per primera vegada en dotze legislatures el catalanisme conservador es queda sense veu pròpia al Congrés dels Diputats. Ni les negociacions a l’ombra del cap de files de Convergència a la cambra baixa, Francesc Homs, ni la voluntat d’un sector del PP de restablir ponts amb els nacionalistes catalans han estat suficients perquè el CDC mantingui el seu grup diferenciat. El partit de Carles Puigdemont, d’Artur Mas i d’oradors tan reconeguts durant anys al Parlament com Miquel Roca queda relegat al grup Mixt. Allà compartirà infraestructures, visibilitat i pressupost amb els diputats de Bildu, Coalició Canària, UPN i Nova Canàries.

Amb un nom o un altre, Convergència sempre ha tingut grup propi al Congrés. El Grup Parlamentari Català de les últimes legislatures va tenir l’origen el 1977, quan Jordi Pujol es va fer amb 11 diputats a les eleccions constituents amb les sigles del Pacte Democràtic de Catalunya. Amb onze diputats, els catalans es van incorporar a un grup compartit amb els nacionalistes bascos per formar l’anomenat Grup de les Minories Basca i Catalana. Des d’aleshores, i amb diferents intensitats, els nacionalistes catalans han jugat a fons les seves cartes negociadores. Fins i tot en èpoques de majories absolutes, tant amb Felipe González com amb José María Aznar, han influït en la presa de decisions.

L’advocat Miquel Roca va ser portaveu del grup i, en virtut d’això, es va convertir en membre de la ponència constitucional, per la qual cosa se’l considera un dels pares de la Constitució. Roca ha estat, juntament amb Josep Antoni Duran Lleida, un dels polítics nacionalistes més reconeguts per tots els grups parlamentaris.

Després de l’aprovació de la Constitució, el 1979, el Grup Parlamentari de les Minories Basca i Catalana es va convertir en el Grup de Minoria Catalana. Jordi Pujol va ser el cap de llista i es va fer amb vuit diputats. A les eleccions del 1982, i amb majoria absoluta de Felipe González, el grup va passar a tenir 12 diputats encapçalat de nou per Miquel Roca.

La segona majoria absoluta de Felipe González, el 1986, no va frenar Convergència i Unió, que va assolir els 18 diputats encara amb la denominació de Minoria Catalana. No va ser fins al 1989 que el grup va canviar de nom per passar-se a dir Grup Parlamentari Català, amb diputats de Convergència i d’Unió Democràtica. La legislatura va estar marcada per la mort, en plena campanya electoral, del diputat Ramon Trias Fargas. CiU es va tornar a apuntar 18 diputats i el partit destaca com a èxit del moment haver aconseguit el canvi de denominació oficial de dues províncies catalanes: Gerona i Lérida es van passar a denominar Girona i Lleida.

A les eleccions del 1993, en les quals el PSOE perd la majoria absoluta, Miquel Roca aconsegueix 17 diputats, el pes dels quals serà suficient per investir president Felipe González. Una de les mesures més controvertides va ser la cessió del 15% de l’IRPF a les comunitats autònomes. Miquel Roca va cedir el 1995 la representació a Joaquim Molins. L’any següent, el PP va guanyar les eleccions, però va necessitar el suport dels nacionalistes per governar. Amb el grup català liderat per Molins i amb 16 diputats es va negociar el Pacte del Majestic, que va convertir Aznar en president del Govern. Molins no va acabar la legislatura i el 1999 va cedir la representació a Josep López de Lerma per dedicar-se a la política municipal a Barcelona.

L’any 2000 el Grup Parlamentari Català passa a estar capitanejat per Xavier Trias, coincidint amb la primera majoria absoluta del PP. Amb 15 diputats, Trias va intentar continuar mantenint certa influència en assumptes com el finançament autonòmic.

Les eleccions del 2004 van suposar el primer gran trasbals per als interessos de CiU al Congrés. L’auge d’ERC va deixar CiU amb només 10 diputats, que van veure com els republicans els van avançar com a socis prioritaris del govern de José Luis Rodríguez Zapatero. Josep Antoni Duran Lleida, en aquell moment un diputat veterà, va agafar les regnes del grup parlamentari. No el va deixar fins al desembre passat, després de la ruptura de la federació CiU, quan ja no va poder repetir com a candidat.

No van ser poques les ocasions en què Duran es queixava del poc cas que li feien en les intervencions, malgrat ser el tercer grup de la cambra. Quan li tocava parlar, després de socialistes i populars, la cambra acostumava a quedar mig buida. A partir d’ara el cap de files convergent, Francesc Homs, encara ho tindrà més difícil per fer-se sentir: haurà de compartir el temps d’intervenció amb independentistes bascos i nacionalistes canaris.