L’afalac a l’autor

Gérard Genette, als anys vuitanta, va publicar un llibre (Seuils) sobre els llindars del llibre, allò que embolica el text, que mai es presenta nu. Són una sèrie de recursos que “envolten i protegeixen” el text per subministrar al públic una manera d'usar-lo i d’interpretar-lo. I Genette estudiava des dels prefacis o contraportades fins a les dedicatòries, notes i entrevistes. Dins dels col·loquis amb l'autor entrarien les presentacions de llibres, una cerimònia molt habitual. En l'argot semiòtic, les presentacions serien “epitextos”. Aquests últims mesos he anat a unes quantes, sempre profitoses per tenir una idea no tant de l'obra com de les intencions de l'autor.

En una vaig preguntar a l'editor amfitrió quina utilitat tenien, en vista de les moltes que se celebren. Sense desmerèixer altres hipòtesis em va dir que, bàsicament, eren una cerimònia d'afalac a l'autor perquè, com és natural, a cap dels ponents convidats a comentar l'obra se li ocorre carregar-se-la. Com a màxim, i ja és rar, posen alguna objecció accessòria que no entela la grandesa del títol. Amb prou feines cap és notícia en els mitjans tradicionals. A les xarxes socials, el mateix autor i els mateixos amics assistents acostumen a celebrar l'esdeveniment, cosa que dóna una relativa notorietat a l'acte.

D'entrada, una part important del públic la constitueixen familiars, amics i col·legues del protagonista, sobretot si on se celebra és la ciutat de residència, o molt veïna, de l'autor i d'aquest seguici. Genís Sinca, quan va presentar la seva novel·la sobre els abusos a menors, Malparits!, a Barcelona (amb Neus Munté i Vicki Bernadet, una taula notable) es va passejar per la sala citant pels seus noms els molts assistents que reconeixia. En molts casos, s'espera dels assistents que adquireixin el llibre i, al final de l'acte, desfilin per aconseguir-ne la dedicatòria. Pel que he vist, en aquest últim tràmit hi ha molt escamoteig. I casos singulars, com en una de les molt concorregudes presentacions de Generació Tomàtic, d’Àndrés Palomino, en la qual van signar, també, en Petri, la Noti Pres o qui posava la veu al mateix Tomàtic, els protagonistes d'aquest àlbum de records.

Cal tenir una especial cura de no coincidir amb un partit del Barça a la tele

Un factor bàsic de l'èxit de la convocatòria és escollir amb prudència el lloc de la presentació. Si no s'està molt segur de poder atreure un públic suficient, els espais més recomanables són els que improvisen les pròpies llibreries entre les prestatgeries. Aquí, una concurrència de 25 persones ja sembla una multitud. En canvi, aquesta mateixa assistència al bar de la Laie (unes 40 cadires), una sala de l’Ateneu (unes 60 butaques) o la instal·lació fixa de la Casa del Libro de Rambla de Catalunya (més de 70 places) fa sensació de fracàs. En general s'eviten les solemnitats, encara que he vist algun catedràtic incapaç d'evitar un lúgubre to acadèmic. Sempre hi ha un moment per a un somriure i per a alguna simpàtica ocurrència. Albert Forns, per exemple, va convidar els assistents a una copa del mateix vi de la Patagònia que prenen els seus personatges de Jambalaia. No duren més d'hora i mitja i cal tenir una especial cura de no coincidir amb un partit del Barça a la tele. Les desercions de l'il·lustrat públic poden desmillorar el final de l'acte.

Les presentacions no exclouen cap gènere. La filosofia no n'està exempta. La de la Guía de lectura de ser y tiempo de Martin Heidegger, de Jesús Adrián, va acabar, plantejat anticipadament des de la taula, amb l'inevitable debat sobre el nazisme del filòsof i la paradoxa sobre com, lamentablement, ser un gran savi no estalvia l'estupidesa.

Arcàdia en va organitzar una altra a la Llibreria Calders per parlar del llibre de Xavier Antich La voluntat de comprendre. La taula va ser la més nodrida: Laura Borràs, Sílvia Bel, David Fernàndez, Jordi Balló, Natza Farré i l'autor. “Un repòquer d'intel·ligència” escrivia Antich convidant a l'acte des del Facebook. Una de les bromes de la nit: que Fernàndez inclogués al seu parlament, digués el que digués, les paraules “desobediència”, “procés” i “anticapitalista”. Cosa que va fer amb alegria pròpia i de la platea.

L'última a la que he anat va ser diferent. En una terrassa d'hotel, copa en mà des del primer moment, sense reclam públic ni l'habitual ponent encarregat de les lloances. Va ser estrictament una festa amb els amics. Es tractava del llibre Barozzi Veiga, editat en anglès a Suïssa. Un llibre, d'una textura especial, la lenta elaboració del qual han utilitzat els dos arquitectes, que sí que van parlar, per a l'ancoratge de la poètica de la seva obra.

Com va dir Balló, no hi ha producció de coneixement si no hi ha transmissió de coneixement. Unes poques presentacions –a les quals es va per compromís, per ganes o te les trobes sense voler-ho–, encara que sigui molt modestament… ho fan.