Un extravagant basar d’anomalies

Els mitjans de comunicació ofereixen una visió ordenada del cosmos i no deixen de fomentar la seductora idea d’un món raonablement organitzat. El seu fonament teòric és que fins i tot el caos forma part d’un pla racional. La trama dels esdeveniments que vivim pot semblar embolicada, però sempre serà possible descobrir la causa de l’embolic. L’important és no defallir i conrear la confiança del lector en la governança de la destinació.

Potser per això convé parar una mica d’atenció a les anomalies que sorgeixen en aquest món cartesià regulat. No per celebrar els atzars de l’existència ni per donar més motius de tribulació a la consciència contemporània. Més aviat es tracta de col·leccionar rareses. Qui sap el que podem trobar en aquest extravagant basar d’anomalies: en la capsa de cartró on guardo innombrables retalls de diari.

El pintor Robert Llimós pinta i esculpeix imatges dels éssers extraterrestres amb els quals es va topar al Brasil el 2009. Les galeries d’art li han retirat el seu suport i els crítics no volen saber res d’ell. No obstant això, l’artista, als seus 72 anys, considera ineludible la missió d’anunciar la imminència d’una trobada: “M’han triat perquè ens anem acostumant a la seva presència”.

El filòsof italià Gianni Vattimo afirma que el pensament feble ens fa més forts: millora extraordinàriament l’autonomia personal de l’home aliè al ramat dogmàtic.

Una institució barcelonina, que acull adolescents esgarriats i maltractats, ha confiat el seu programa terapèutic a un grup de gossos. Segons els responsables del centre, els nois aprenen amb els animals alguna cosa que millora el seu estat físic, emocional i mental, i perfecciona la seva autoestima, confiança i seguretat. Un dels nois redimits, que avui es prepara per ser cuiner, explica: “Més que ensenyar, els gossos transmeten; tot el que ells et donen és bo”.

Un col·legi als Estats Units grava els comentaris dels seus alumnes davant la impetuosa irrupció de Donald Trump (cognom que en l’argot dels jugadors de cartes denota triomf i entre nosaltres, per similitud fonètica, les trampes que fan en el tapet). Sorprèn la subtilesa d’uns nens que no tenen edat per votar però sí que tenen un discerniment agut: “Si ha a ser groller amb les dones, no hauria de ser president” (Lucas, set anys). “Aquest és un país lliure i tu l’estàs arruïnant!” (Sidney, vuit anys). “Necessites tenir experiència per ser president. Si no la tens, alguna cosa sortirà malament” (Jayka, 13 anys). “Diu coses dolentes de l’altra gent, però vol guanyar gràcies a aquesta gent. És com si digués: “Ets horrible, vota per mi”. (Kacey, deu anys). “Potser pensen que és intel·ligent” (Maxim, nou anys).

El rei emèrit del Bhutan va crear l’índex de felicitat nacional com a registre per orientar l’art de la política. Va considerar obsolets, reduccionistes i unilaterals els indicadors que proporciona el PIB (producte interior brut) i va elaborar un registre més d’acord als anhels humans. El seu ministre d’Educació observa que la suposada riquesa de les nacions no ha impedit la desgràcia de la seva gent. I que no ens serveix de res un país ric quan no sap ser feliç: “Ens interessa més l’equitat, la bondat, la intel·ligència, la salut de la terra… que l’índex de renda per càpita”.

El primatòleg holandès Frans de Waal diu que estima el perill que s’amaga entre els arbustos. “Té forma d’ós, jaguar o tigre. Animals que poden saltar cap a tu i devorar-te”.