Una guerra gens convencional

La successió d’atemptats terroristes dels últims mesos ens situa davant una nova realitat: la d’haver d’acostumar-nos a conviure amb la incertesa d’on esclatarà la propera bomba, on es produirà la propera massacre. Sabem que l’amenaça és molt concreta, però també molt indeterminada: en qualsevol moment, en qualsevol lloc. Com podem afrontar aquest estat d’amenaça permanent? Quant terrorisme serem capaços d’assumir sense que trontollin els nostres fonaments democràtics? “Que Déu no et doni tot el sofriment que pots arribar a suportar”, diu un savi refrany. Tant de bo que no hàgim de suportar tot el dany que el gihadisme terrorista ens pot arribar a infringir, perquè és molt. En aquesta certesa radica precisament la dificultat que els governants europeus tenen per encarar la nova situació.

França ha reaccionat a l’atemptat niçard prorrogant l’estat d’excepció i abans havia reaccionat als de París amb una declaració solemne de guerra a l’ISIS. Una guerra que ja lliurava i que pretén reconquistar el territori ocupat per l’Estat Islàmic a Síria i a l’Iraq. Deixar el gihadisme sense base territorial és important, però tots sabem que estem davant un nou tipus de guerra en el qual l’asimetria militar no juga ja en favor del més poderós. Occident pot desplegar una enorme capacitat bèl·lica en un territori, però no pot evitar que cada poc temps hi hagi un atemptat com el niçard. Cap país europeu suportaria una guerra en la qual cada mes hi hagués tantes baixes entre els seus soldats com morts va haver-hi en els atacs niçards o de París. D’aquí procedeix la capacitat desestabilitzadora del terrorisme islamista. Mentre que els països amenaçats tenen dificultats per justificar les despeses militars i reclutar soldats que combatin el front militar, l’ISIS ha construït una causa global capaç de reclutar terroristes a tot el món.

L’Estat Islàmic ha ressuscitat l’esperit i algunes de les formes d’actuar de la Secta dels Assassins del segle XI, de la qual procedeix justament la paraula assassí, però la seva força radica que el seu territori no té límits. El seu territori ara és Internet. Gràcies a l’habilitat amb la qual s’aprofita de les possibilitats que ofereix la Xarxa, una ideologia arcaica i retrògrada com la que postula el gihadisme radical és capaç de reclutar sense esforç una legió de soldats dorments a l’interior mateix de la societat que pretén combatre. En aquest nou paradigma, les respostes basades en la idea de fortificació serveixen de ben poc. No hi ha muralles que Internet no pugui travessar.

En canvi, pot aprofitar molt bé la porositat d’una societat oberta de la qual Occident ja no pot prescindir. L’ISIS no necessita desplegar una estructura organitzada. Qualsevol pot convertir-se en un llop solitari i perpetrar una massacre. Tampoc ha de facilitar mitjans ni armes per a l’atac. Els mateixos combatents se les procuren i si no les aconsegueixen, poden convertir qualsevol instrument al seu abast —un cotxe, un camió, una destral— en una arma mortífera. Els seus soldats no necessiten grans plans logístics ni ordres de cap Estat Major. Simplement han d’actuar quan creuen que tenen les condicions per fer-ho. En el lloc més sensible al qual puguin accedir. A diferència de la guerra convencional, on els estrategs tracten d’anticipar-se als atacs de l’enemic, en aquesta són impredictibles perquè estan guiats per l’atzar.

Però l’arma més important és de naturalesa psicològica. El fet que els qui defensen la causa gihadista estiguin disposats a immolar-se per ella. La premissa de morir matant els portarà a buscar la forma que el seu sacrifici rendeixi el rèdit més gran possible en termes de terror, que és el que es busca. Això és una cosa que a la societat amenaçada li resulta incomprensible. Que joves criats en els valors occidentals, sota els paràmetres del racionalisme il·lustrat, es puguin lliurar de tal manera a una idea que els porti no només a violentar els valors en els quals han estat educats, sinó a contravenir la racionalitat i fins i tot els postulats que la biologia evolutiva ha imprès en els nostres gens en forma d’instint de supervivència. Un instint que opera en canvi amb tota la seva força en la societat amenaçada. Per això, el primer objectiu enfront del terrorisme ha de ser aconseguir que la por i el sentiment d’impotència no ens empenyi a reaccions defensives que soscavin els nostres fonaments democràtics i lluny d’afeblir el gihadisme terrorista, el reforcin.