Sobre els segles i els anys

Res no és tan natural ara mateix, i res tan universal i compartit, com el fet de viure tota la gent del món en el mateix dia, mes i any, és a dir viure amb data fixa i comuna, tots en el mateix punt d’una seqüència: darreries del segon mil·lenni o inicis del tercer, finals del segle XX o principis del segle XXI, juliol de l’any 2016. I tanmateix, viure en un any numerat (i molt més: pensar naturalment que tot el planeta estàen el mateix any) és una cosa original, insòlita i del tot excepcional si considerem el conjunt de les societats humanes.

Per nosaltres és inevitable situar-nos en l’any tal i en el segle tal, i situar també els fets i noms antics en algun punt concret del segle II dC, o del V aC, o del que siga. Per als grecs i els romans, era simplement impossible situar-se en el temps d’aquesta manera: els antics, i gran part de la gent medieval, i la resta de la humanitat, no han pogut mai veure’s com els moderns els veiem, ni atribuir-se en la història i en el temps el lloc que nosaltres inevitablement els atribuïm. Potser sant Agustí ja podia una mica, i sense dubte sant Tomàs i els escolàstics medievals podien ja, definitivament, veure’s en el punt del temps en què nosaltres els veiem. Perquè el punt zero —el naixement de Crist, la baixada de Déu— ja estava consolidat i per tant el temps ja podia ser lineal, afegint-hi anys, dècades i segles. Un temps ordinal, ordenat: Tomàs d’Aquino sabia que havia nascut l’any mil·lèsim bicentèsim vigèsim quint, i que després vindrien més anys en el mateix ordre fins que el Senyor de la Història, no els homes, decidissen que ja n’hi havia prou.

Allò que resulta fins un cert punt sorprenent és l’absolutització que després n’hem fet, d’aquell punt zero: aquest temps tan arbitrari, tan inexistent en ell mateix, ha esdevingut el temps de tota la humanitat. Tots viuen ara (inclosos els musulmans, els jueus, o qui siga que gaste encara una era pròpia) de grat o per força en el mateix dia del mateix any universal, i a més a més ho saben: això no havia passat mai de mai, és una cosa realment fabulosa, una revolució mundial metafísica, una experiència inesperada, increïble. És clar que aquesta unificació del temps (partint del naixement, en any incert, d’un jueu de nom Jesús) no passa de ser un efecte de l’expansió colonial europea, com les armes de foc, la burocràcia i l’electricitat. Un resultat de l’acció de l’Església de Roma, i de la numeració decimal: dos mil anys d’un any zero diví, vint vegades cent anys; nombres absoluts, arbitraris i mítics, segles, mil·lenaris, i l’antiga idea oriental, mesopotàmica o hebrea, que el món s’ha d’acabar algun dia. De manera que vagen passant vostès els fulls del calendari, i descansen: tot és pura il·lusió —com la política en aquest estiu del 2016—, tot és fals, és mite, teologia, i ganes de numerar l’eternitat.