Germans sota diferent bandera

Más información

“Quan nedo no em veig tan petita”

García Bragado: “Aquesta vegada gaudiré dels Jocs”

A principis de setembre de 2015, Pau Vela (Tortosa, 30 anys) remava juntament amb el seu company Àlex Sigurbjörnsson pel carril sis de la final B dels campionats del món de dos sense timoner. El seu germà Xavi (Tortosa, 27 anys), dolgut per la seva nova absència a l'equip nacional, observava des de les graderies. Aquell mundial, aquella carrera, va canviar la realitat dels germans Vela. El Pau va aconseguir una plaça olímpica i el Xavi va assumir que les seves opcions per classificar-se per als Jocs Olímpics de Rio eren ínfimes.

Tots dos remen des de la preadolescència. Van obtenir en els seus inicis una beca de la Federació Catalana de Rem per instal·lar-se al Centre de Tecnificació de Banyoles, a la riba de l'idíl·lic estany que acull els millors remers de Catalunya. Allà van compartir habitació durant nou anys, temps suficient per descobrir que el rem no donava per viure. “Els nostres pares ens han ajudat molt. Sense ells potser no haguéssim arribat fins aquí”. Entre entrenament i entrenament, el més gran va acabar enginyeria mecànica i tots dos van obrir una consulta de fisioteràpia a temps parcial. L'objectiu, els somnis, eren comuns: classificar-se per a uns Jocs.

Dues polseres al canell esquerra li recorden el suport de la seva familia

En veure's fora del grup de remers de confiança del seleccionador espanyol, el Xavi es va replantejar la seva carrera l'any passat: “Em sentia com quan estudies molt. Estàs segur de tenir bona nota, però t'adones que al final no serveix per res”. Així, les parets de la seva habitació van tornar a ser testimoni de l'enèsima confidència dels germans. El Pau li va plantejar una sortida per disputar els Jocs: “Xavi, vés-te'n al Brasil i intenta-ho allà. Si no surt, no surt, però prova-ho tot abans de deixar-ho”. Tots dos tenen dret a competir pel Brasil, on va néixer el seu pare. El Xavi encara tenia una oportunitat. L'última.

Nova vida a Porto Alegre

El petit dels Vela va acceptar el repte. “Volia gastar el meu últim cartutx, donar-ho tot per allò que tant m'havia costat”, recorda. Va pujar a un avió amb destinació a Porto Alegre per arribar a Rio, i va recuperar la confiança perduda al club Grêmio Náutico União. Competiria pel Brasil.

Tot sol, en un país nou per a ell, els inicis no van ser senzills. Va intuir mirades de desconfiança d'aquells que aspiraven a la mateixa plaça olímpica i l'adaptació no va ser fàcil. Se sentia un foraster. Trobava a faltar els seus pares, la seva xicota, i el seu germà. “Són els meus pilars. Si no fos per ells, m'hauria quedat pel camí”, admet sense pestanyejar. Dues polseres al canell esquerre s'encarreguen de recordar el suport de la seva família. “El dia de la classificació li vaig dir al William, el meu company de bot: ‘avui guanyarem per ells”. I així va ser. El Xavi i el William van creuar primers la meta de doble scull als preolímpics sud-americans del març passat a Valparaíso, Xile. Els Jocs es van convertir en una realitat per al Xavi.

Un any i mig abans d'aquella victòria, l'octubre de 2014, el Xavi conduïa per Banyoles quan va trobar un embús. S'havia produït un accident. Va baixar del cotxe per ajudar i en veure l'escena va entrar en xoc: el seu germà Pau, el seu referent, el seu conseller, jeia a terra, atordit i envoltat de sang. Havia xocat amb una furgoneta quan tornava a casa amb bicicleta.

El Pau, acompanyat pel seu germà, va ser traslladat a l'hospital en ambulància, on li van confirmar un trencament dels lligaments i dels ossos del canell. En el tram final del cicle olímpic, a un any de les proves classificatòries, aquell accident va suposar un dur revés. El remer va passar els dies posteriors a casa, al llit, amb la sensació que tot el seu treball havia perdut el sentit. “Se'm va acabar el món. Estava molt més que enfonsat. Pensava: ‘Què puc fer ara, si no puc remar?”, explica. La solució la va propiciar la seva dona: “Va entrar a l'habitació i em va dir: ‘Surt de casa. Vés on vulguis, però surt d'una vegada”.

El procés pel qual va passar li va canviar la mirada. També el caràcter. “Des de llavors el Pau té més sentiment, és més persona. Abans era més fred”, explica el Xavi, convençut. El Pau ho accepta: “L'única cosa que m'importava era el rem, era com una obsessió. La gent havia d'adaptar-se a mi: la meva parella, el meu germà… Tot és més relatiu des de l'accident”.

Coneixedor del cos com pocs, el Pau sabia que la mà no evolucionava. Es va haver d'operar dues vegades. “Vaig trigar moltíssim a recuperar-me”, explica. El temps començava a córrer en contra seva i les opcions d'arribar en condicions a les competicions decisives es difuminaven. “Vaig plantejar a l'Àlex i al meu entrenador la possibilitat que treballessin amb un altre company. Els estava condicionant”, reconeix el Pau. El remer es planteja en ocasions un dubte que agraeix no haver hagut de respondre: “No sé si jo els hauria esperat si hagués passat a l'inrevés”.

Moltes casualitats

"Ningú esperava que guanyéssim els preolímpics i ho vam fer"

Al gran dels germans se li van escapar els Jocs de 2012 per una posició, i el tren de Rio semblava anar més de pressa del que podia remar. Va mantenir la seva capacitat física a força de piscina i sortides amb bicicleta, i va pujar de nou a un bot quan mancaven cinc mesos per als classificatoris. Els seus rivals estaven en millor forma i en plena temporada de competició. Però va aconseguir el bitllet olímpic al Mundial. “Quan vaig acabar em feien mal fins les pestanyes”, relata.

A Rio, ni el Pau ni el Xavi són favorits, però no descarten res: “Ningú esperava que guanyéssim els preolímpics i ho vam fer”, expressa el petit amb to de desafiament. Competir al Brasil els inspira. “Diuen que el destí no existeix, però les coses semblen programades. El nostre pare va néixer allà, els dos fills estem classificats i el meu aniversari és quan comença la competició, el 7 d'agost”, afegeix el Xavi, “són moltes casualitats juntes”. El Pau el mira i somriu. Se'n van a Río. Com a germans, com a rivals.