Els bigotis de Dalí i el saltet de Marilyn

Philippe Halsman, un dels fotògrafs més imaginatius i brillants de tots els temps, tenia dues idees molt clares sobre el seu ofici: si no feia que les seves instantànies fossin espectaculars amb una creativitat desbordant la televisió eliminaria el mitjà i que per captar l’essència veritable d'una persona en fer-li una foto calia despistar-la; per això les feia saltar: “La seva atenció es dirigeix cap a l'acte de saltar i llavors cau la màscara perquè aparegui la persona real”, argumentava. Això es va traduir respectivament en, per exemple, les seves famoses imatges dels bigotis dreçats de Dalí o el salt de Marilyn Monroe que va ser portada de la revista Life. Les dues sèries, esclar, són els apartats estrella de l'espectacular exposició Philippe Halsman. Sorprèn-me!, que fins al 6 de novembre acull CaixaForum Barcelona i que, amb unes tres-centes imatges, a les quals no són alienes fulls de contacte i proves preparatòries, es presenta com de les més completes que s’han fet mai sobre el fotògraf.

“Va conèixer molts famosos, sí, però amb Dalí va tenir una connexió especial, van fer un clic, compartien idees genials barrejant francès, anglès i castellà; la clau era que no hi havia ni competició ni gelosia sinó col·laboració”, assegura Irene Halsman, filla del fotògraf, present en l'acte i també a les parets de la mostra, en la sèrie dels salts de jumpology, on apareix acompanyant, amb la seva germana Jane, David Seymour, Chim, el creador de l'agència Magnum. El bigoti de Dalí donava molt joc per a una d'aquestes “instantànies excèntriques” i aquesta espectacularitat que sempre buscava el trencador fotògraf. I el propietari del mostatxo, esclar. La sèrie és del 1953 i durant dos anys, amb la seva Rolleiflex 4x5 i un flaix electrònic va fotografiar aquests bigotis que anaven suportant des de gotes i mosques i flors fins a combats amb ell mateix o reproduint-se en un flascó de Chanel, en treballs que, 36 mirades després a aquests pelets, van donar fins i tot per fer-ne un llibre: Dali’s mustache(1954).

Tots dos se sotmetien a aquest dur treball perquè tenien moltes coses per compartir: “Hi havia l'interès pel surrealisme, el sentit de l'humor i la fascinació per la psicologia i la psicoanàlisi… i el màrqueting”, enumera Anne Lacoste, del Museu de l’Elisi de Lausana, que ha produït la mostra amb l’Arxiu Philippe Halsman de Nova York i que ella ha comissariat, amb Sam Stourdzé, director d’Els Rencontres de la Photographie d’Arles. Dalí i Halsman es coneixen l'abril del 1941, quan el pintor exposa a Nova York. Començarà aquí una relació que, amb els anys i entre altres imatges, es plasmarà en caps de l'artista sobre una taula, enfrontada a la d'un rinoceront o dins d’un casc de jugador de futbol americà. O un Dalí nu dins d'un ou per il·lustrar la seva teoria de la “memòria prenatal”. Moltes necessitaven una postproducció tan salvatge com estreta entre tots dos (el pintor fins i tot retocava els negatius). Va ser pur culte a la personalitat, que els va engrandir encara més.

Com no podia ser d'una altra manera, Dalí va saltar per a Halsman. Però a l’estil surrealista: amb tres gats pel mig i un espontani i infús raig d'aigua. La fotografia va haver de fer-se 26 vegades. La sèrie de contactes mostra les fotos rebutjades i els motius, escrits pel mateix fotògraf: “Dalí salta tard”, “apareix la secretària”, “l’aigua tapa la cara de Dalí”…

“Saltes com una nena petita”, se li va escapar al fotògraf quan el 1954 va veure la imatge de Marilyn Monroe que li havia fet de manera espontània. La teoria del jumpology, copiada després fins a l'extenuació, havia funcionat tant que l'actriu va sentir por en veure’s tan despullada interiorment. Es va negar a repetir-ho. No ho va fer fins cinc anys després, en una sessió de tres hores que va comportar més de 200 salts, fins que va arribar el perfecte, que va ser portada de Life després de l’examen convenient d’Arthur Miller, el seu marit. Era un premi per a ella i el fotògraf i per a una relació que va començar el 1949, quan el setmanari el va enviar a Hollywood per fotografiar vuit aspirants a actrius; els contactes de Marilyn ja insinuen en què es convertirà: en una devoradora de càmeres, ja sigui bevent, simulant un petó o sent atacada per un monstre. Tres anys després, la sèrie d'imatges al seu apartament reproduirà la sex symbol: fent gimnàstica o simulant una entrevista de feina. Tot culminarà en un retrat excepcional d'ella caracteritzada com Mao, que acabarà en una portada de Vogue que va dissenyar Dalí.

Dean Martin i Jerry Lewis, Anthony Perkins, Richard Nixon, Audrey Hepburn, Jean Seberg (també amb gat) i fins i tot els rígids ducs de Windsor (ell, primer amagat darrere d'unes flors, acabarà sense sabates) saltaran, entre molts més, davant la càmera. Solia ser al final de la sessió, majoritàriament a l'estudi: els preguntava si voldrien saltar; l'únic límit, l'altura del sostre. Així van ser 170 retrats per a un experiment que va tancar el 1959.

“Amb el naixement de la televisió, Halsman entén que s'està passant de les imatges estàtiques a imatges en moviment i és capaç de fer front a aquesta competència explicant històries que són més fortes que la mateixa televisió”, resumeix Stourdzé per explicar la importància de la posada en escena idiosincràtica en l'artista. Fruit de la influència surrealista, gairebé ningú és en el lloc esperat o alguna cosa descol·loca: les ballarines, en una platja (1947), o un negre ocell, al llarg pur que fuma Alfred Hitchcock (en una imatge es veuen els fils de la tramoia). En una sèrie a Jean Cocteau, amb un fotomuntatge amb una tècnica que Halsman feia servir molt sovint, el surrealista té tants braços com facetes artístiques se li suposen…

Sotmetere’s a un retrat de Halsman, mort el 1979, era dur; ell, que n’era conscient, buscava entorns íntims i sessions curtes per relaxar el personatge, captar-ne la naturalitat. Ho va aconseguir perquè va ser el fotògraf que més portades va fer, per exemple, per Life: 101, amb un predomini de les estrelles de Hollywood, encàrrecs que van començar el 1944. Pot apreciar-se ja en els seus inicis a París el 1930 i en els seus primers treballs per a la Galeria de la Pléiade que va crear l'editor Jacques Schiffrin, i que és una de les aportacions de la mostra: enquadraments originals, fotos d'una mateixa persona que, com un rodamón del 1937, reflecteixen diferents personalitats; o tot un caràcter, com els seus primers famosos immortalitzats: André Gide, Le Corbusier, Marc Chagall…; o un detall revelador, com l’André Malraux del 1934, que deixa, en un segon pla, una escultura que el completa per la seva curiosa similitud. Aquí ja hi ha també les seves posades en escena, encara que llavors eren amb imatges seguides enganxades en un cartró que funcionaven com una pel·lícula, o els seus treballs publicitaris (d'uns genolls, per exemple) per a Elisabeth Arden…

Eren els inicis d'un jove jueu nascut el 1906 com a Philippe Halsmann a Riga, Letònia, i instal·lat a Alemanya, on va estudiar enginyeria elèctrica. La n va caure artísticament el 1937, després d'una joventut torturada des del 1928 per una falsa acusació de l'assassinat del seu pare, mort accidentalment durant una caminada al Tirol austríac en temps d'antisemitisme. Va ser condemnat a 10 anys de presó, però només en va complir dos gràcies a una campanya familiar que va tenir el suport de Thomas Mann, Sigmund Freud i Albert Einstein (a qui va immortalitzar anys més tard). Va aconseguir després, el 1931, l'asil polític a França gràcies al seu amic Jean Painlevé, que el va introduir en l'escena cultural francesa i li va comprar la primera càmera professional, una Kodak 9x12, fet que el va encarrilar en aquesta passió nascuda amb 15 anys quan va trobar per atzar una càmera a casa.

Cocteau li va preguntar una vegada al fundador dels Ballets Rusos, Serguéi Diàguilev, què podia fer per col·laborar amb ell. “Sorprèn-me!”, li va respondre. Halsman, coneixedor de l'anècdota, s’ho va imposar com a credo i va decidir fer-ho al món. Ho va aconseguir.