Dietari d’actriu, relat somniat de dona

No tens por que t’encasellin?”. Una pregunta habitual a actors i actrius. El temor que sempre t’observin des del mateix angle quan sona el telèfon per oferir-te un altre paper. Encasellament que, en realitat, és l’angoixa d’haver perdut el control —aspecte important a Dóna’t— sobre com et veuen els altres; tercers que per vagància, manca d’imaginació o càlcul comercial han decidit mirar-te a tu i el teu treball sempre des de la mateixa cara del políedre. Què es pot fer llavors, com es pot netejar la mirada que cau sobre una actriu que, després d’una carrera llarga, reconeguda i consolidada, debuta ara com a escriptora?

Havia donat mostres Àngels Bassas (Figueres, 1971) de la seva inquietud literària amb la col·lecció de llibres infantils protagonitzats pel pallasso Patatu —i algun text teatral deu tenir guardat al calaix—, però és amb Dóna’t que Bassas s’exposa a un judici públic nou per a ella, tan acostumada a sotmetre’s a l’escrutini d’espectadors, crítics i companys cada vegada que surt a l’escenari. Situació també nova per a qui s’ha acostumat a valorar-la com a actriu. Potser, per començar, el més segur és destacar el que hi ha de comú en la seva escriptura amb la seva manera d’encarar la interpretació: valor i ambició.

És evident que la Bassas autora de novel·les no s’ha permès un llibre covard. Hi ha atreviment en l’estructura narrativa, en la juxtaposició de plans costumistes i onírics, en la combinació de formes que enllacen l’aforisme amb el guió cinematogràfic, la glossa poètica amb la crònica periodística, la literatura confessional amb el diàleg dramàtic. I —per descomptat— a l’essencial i franca presència del sexe i/o erotisme inserit com un segon relat en el dietari d’una actriu. Però també es fa palesa certa innocència en aquest anhel de l’autor primerenc de deixar constància de l’univers d’idees que el mou i commou. Un manifest personal que de vegades pot fregar el pensament comú. O la sorprenent simplicitat en la construcció dels diàlegs, d’una naturalitat gairebé esquemàtica. Personatges que s’expressen amb les paraules justes, com si defugissin aprofundir en les seves inquietuds. Si ho fan és a través d’una veu demiürg.

En la personalitat dual de Dóna’t —títol que s’esprem en el transcurs de la novel·la en tots els seus usos i significats semàntics— costa trobar el nexe entre el relat d’un desig inconfessable d’una dona que persegueix el control en la seva vida i una fantasia sexual que dóna resposta a aquesta ansietat, i la detallada revelació de les interioritats de l’ofici, excepte la llibertat de l’autora de jugar a trencar el to naturalista amb una dimensió irreal que d’alguna manera homenatja l’atmosfera de Traumnovelle (Relat somniat), d’Arthur Schnitzler.

Si la crònica és un exhaustiu repàs de la quotidianitat d’un treball que no en té res de quotidià, el relat eròtic s’adscriu de ple en l’erotisme postfeminista que es reivindica a partir dels anys noranta del segle passat, trencant amb el dogma crític de Kate Millet, que en una entrevista a aquest diari el 1984 va declarar que “l’amor era l’opi de les dones, com la religió ho és per a les masses”. Bassas segurament no defensarà aquesta manifestació radical, com tampoc voldrà veure’s al costat de l’eròtica de consum de i per a dones que últimament inunda el mercat. Encara que l’objecte de la seva fantasia coquetegi amb aquest perfil en atractiu i fílies, és evident que les intencions de l’autora estan allunyades d’aquest objectiu comercial. Per cercar una afinitat —encara que incipient— potser caldria buscar-la en Pauline Réage.

DÓNA’T

Àngels Bassas

Edicions 62

160 pàgines. 17 euros