La salut: una qüestió de sentit comú

No és gens senzill copsar els matisos dels gestos i maniobres polítiques que esdevenen al bell mig d’un escenari convuls, com ho és una campanya electoral. Els actors polítics en són ben conscients i ho aprofiten per apujar la veu o dir paraules gruixudes enmig d’un oceà d’ambigüitat on es barregen aigües d’escepticisme; una mala maror que predisposa els mariners a escoltar els cants de sirenes mentre les naus es veuen sotmeses a vaivens sorollosos a la “superfície mediàtica”.

A finals del anys setanta, a Margaret Thatcher no se li hagués ocorregut atrevir-se a plantejar privatitzar el sistema nacional de salut (NHS) de forma massiva, cosa que han defensat alegrement els diputats laboristes durant les últimes dues dècades. El pilar central del sentit comú s’havia desplaçat. A Catalunya, això s’està preparant des de fa més de trenta anys i ara som a la batalla final, en què es pot acabar implantant a la consciència col·lectiva que no tothom té el mateix dret a la salut i que pagar per obtenir una millor assistència sanitària és legítim.

En una entrevista a EL PAÍS el 19 de juny, el conseller de Salut Antoni Comín afirmava el següent: “No volem prohibir l’activitat privada dels operadors públics perquè és una font de finançament a la qual no podem renunciar. En aquests moments hi ha molts proveïdors públics que quadren el seu pressupost gràcies a aquesta activitat privada. El que hem de fer és regular-la bé per minimitzar els riscos d’equitat que aquesta activitat genera”. Com és això? On estan les xifres concretes que sostinguin l’afirmació que globalment la pública “quadra pressupostos” gràcies a l’activitat privada? Per què encara parla d’allò "públic" quan realment vol un govern creixent controlat per la ideologia i interessos privats? Sabem perfectament que les modificacions del model català esdevingudes des dels anys vuitanta han perseguit que la part pública inclogui activitat privada i depengui d’aquesta, però no volem d’un suposat polític “progressista” que ens expliqui quin és l’status quo, sinó que acompleixi la seva paraula i generi un sistema equitatiu, sostenible i desmercantilitzat. No volem que se’ns insulti, com a usuaris i pagadors, i per tant fideïcomitents del CatSalut.

És evident que Comín, llicenciat en filosofia, ha llegit Kant, Locke i Rousseau i per tant sap que ens enganya quan ens vol fer creure que ens tracta com agents madurs d’una relació fiduciària establerta a la Constitució, individus responsables amb veu i vot, capacitat d’informar-nos i d’exigir dels nostres representants que persegueixin el bé comú i no el de determinades elits. És difícil d’entendre com un individu suposadament d’esquerres pot caure en oxímorons tan descarats com el de garantir l’equitat, que no és un terme econòmic sinó principalment ètic, en un ambient mercantilitzat.

A tots ens preocupa la nostra salut, la pròpia i l’aliena, perquè sense un sistema sanitari realment públic, equitatiu i de qualitat ningú no té cap garantia. Així doncs, no deixem que ens imposin el seu sentit comú.

Juan M. Pericàs es metge especialista en Medicina Interna-Malalties Infeccioses a l'Hospital Clínic de Barcelona i investigador col·laborador Greds-Emconet (UPF)