Barcelona: demà serà tard

Barcelona és una ciutat acabada? Cal acabar d'omplir alguns buits, com Sant Andreu-Sagrera, la Zona Franca, Collserola i alguna cosa més? La ciutat ha de créixer sobre la ciutat, però sense densificar més la ciutat? És l'hora de concentrar-se en la qualitat de vida dels habitants?

Aquestes preguntes sembla que tenen respostes fàcils i probablement compartides per la gran majoria de la ciutadania. I aquesta crec que és l'orientació del govern de la ciutat. És una opció que gairebé pot garantir una reelecció d'èxit. Una política urbana ambiciosa requereix com a mínim dos o tres mandats. Les ciutats no poden entotsolar-se, ja que a mitjà termini decauen, esdevenen elitistes i viuen en un cercle viciós. Una Barcelona que opti només per la qualitat de vida dels seus habitants acabaria sent un balneari per a acomodats i turistes de pa sucat amb oli. La ciutat viu i progressa per les seves contradiccions.

La ciutat no està acabada. Vivim en una ciutat metropolitana, ciutat de ciutats. Però sense govern conjunt ni projectes compartits, sense un sistema de centralitats que redueixi els desequilibris, sense polítiques públiques potents que contrarestin les dinàmiques excloents. Els dos grans desafiaments a què ens enfrontem són les desigualtats socials, o sigui les injustícies espacials, i la insostenibilitat a causa dels usos malgastadors del sòl, de l'aigua, de l'energia, de l'aire, de les infraestructures i de les arquitectures, de la contaminació i de l'escalfament del planeta, i de la mobilitat.

Les polítiques urbanes van contribuir a reduir les desigualtats en els anys 80 i 90, però en els últims 20 anys les desigualtats s'han accentuat especialment entre la ciutat central i la perifèria. Les múltiples alarmes respecte a la sostenibilitat han servit de molt poc malgrat la sensibilitat creixent i els coneixements de la ciutadania i dels experts. Les grans multinacionals i els governs dels Estats participen d'aquesta absurda carrera cap al precipici. I les ciutats, en un marc globalitzat financer i comercial, han caigut en una trampa absurda com és la "competitivitat" del territori.

Tanmateix, les ciutats poden contrarestar aquestes dinàmiques, sempre que el seu àmbit territorial sigui pertinent. Barcelona és el centre d'una ciutat plurimunicipal on es gestionen les polítiques públiques que condicionen la sostenibilitat del territori i on es manifesten les desigualtats i les exclusions.

Ja fa més de 60 anys que es va definir l'àmbit metropolità per a la planificació i uns anys més tard, el 1960, es va crear un ens de gestió d'“urbanisme i serveis comuns”. En el marc politicojurídic del franquisme no era possible crear una civilitat metropolitana. La democràcia va generar un esperit municipalista arrelat no només en la institució local, sinó també en el teixit associatiu i en la cultura ciutadana. Els resultats van ser gairebé sempre positius. Els electes van fer obres i van desenvolupar serveis i van millorar la qualitat de vida dels seus municipis. Però l'àmbit territorial no era ni és l'adequat per respondre als reptes de les ciutats. Catalunya s'ha de basar en un centenar d'ens supramunicipals com ja va vaticinar Pau Vila i les ciutats metropolitanes, com Barcelona, el Camp de Tarragona i Girona-Empordà.

La Barcelona metropolitana es pot organitzar sobre la base dels 10 districtes i els municipis de l'entorn metropolità. El govern i el consell metropolitans haurien de ser directament electes, amb competències de planificació i gestió estrictes. Una cosa similar al Greater London Council. L'actual govern de la ciutat comtal no es pot conformar amb l'argument que la ciutat està “acabada” i que les resistències locals són limitades. Barcelona s'ha de plantejar els dos grans reptes: la desigualtat i la sostenibilitat. No és admissible que les desigualtats tinguin un reflex d'injustícia espacial i d'impotència davant de la insostenibilitat actual.

Jordi Borja és urbanista.