Barcelona, parc temàtic

A les sis de la tarda, vuit paios pujats en quatre ridículs cotxets grocs de cinquanta centímetres cúbics travessen la Rambla del Raval. Porten un casc tipus Formiga Atòmica i una audioguia a tot volum que ressenya els llocs per on transiten eixelebradament. Quan l'esquadró passa per davant d'una terrassa, un noi s'aixeca de cop i amb veu alta els crida: “Tourist, go home! Aquí no us volem”. Després torna a asseure's.

El crit forma part d'un cansament generalitzat, especialment dels veïns del centre de la ciutat, respecte a un tipus de turisme que arriba en massa a Barcelona. Amb els preus de l'habitatge alts, la privatització d'espais públics com el Park Güell, la destrucció del teixit social i comercial del centre, el soroll nocturn… Tot això i més s'atribueix últimament a un sector productiu que genera 20 milions d'euros al dia, el 12% del PIB d'una ciutat (fins al 20% si comptem l'impacte indirecte) amb 90.000 persones dedicades, segons dades de la Seguretat Social. Una ciutat que abans dels Jocs Olímpics del 1992 tenia problemes per atreure visitants, però que des de començaments d'aquest segle s'ha desbordat. De fet, l'alcaldessa de la ciutat, Ada Colau, va guanyar les eleccions fent especial èmfasi en aquest problema. Però, es pot realment regular aquest sector sense destruir-lo?

L'Ajuntament ha engegat un pla estratègic per detectar els problemes i mirar de solucionar-los. Mentrestant, la concessió de llicències hoteleres ha quedat paralitzada i els pisos turístics s'han convertit en el dimoni dins d'un imaginari col·lectiu que rebutja aquest fenomen de masses que cada any atreu 30 milions de visitants (15 dels quals dormen a Barcelona entre hotels i allotjaments turístics i 15 més als voltants) en una ciutat més aviat petita on només viuen 1,6 milions de veïns. El centre està ple de pintades que envien a pastar fang els turistes i cada vegada més gent es qüestiona qui se'n beneficia i si val la pena fiar l'economia d'una ciutat a aquest tipus d'indústria.

Al barri Gòtic ja hi ha tants llits per a turistes com veïns

El turisme és el quart problema més greu de la ciutat, per darrere de l'atur, la inseguretat i la neteja, segons l'enquesta municipal de serveis. Per això sorgeixen associacions cada vegada més nombroses com l'Assemblea de Barris per un Turisme Sostenible. Barcelona no és Venècia, però en alguns llocs aquesta comença a tenir els mateixos problemes.

El barri Gòtic, dins del districte de Ciutat Vella, és el paradigma d'aquest conflicte. Brut, sense amb prou feines comerç de proximitat i lliurat al món del souvenir. Més de la meitat dels edificis (el 52%) alberguen pisos turístics i en els llits d'apartaments i hotels gairebé arriben ja al nombre total de veïns, segons revela l'estudi de l'investigador de la Universitat de Lisboa, Agustín Cócola. La proporció entre llits hotelers i veïns a Ciutat Vella és d'una plaça per cada 4,9 veïns, però al Gòtic és fins i tot superior i gairebé es pot equiparar: un llit per cada 1,6 veïns. Mentre creix el fenomen, la població resident marxa (un 17,6% en els últims 10 anys, segons el padró) i pugen els preus residencials (un 6% en només un any) a causa de dos factors: la compra d'edificis i pisos per part d'inversors estrangers i la constant disminució del parc d'habitatges disponible.

Per Cócola, el problema és una bola de neu que s'estén al teixit social i comercial, sempre als barris que reben major pressió com el Gòtic, Barceloneta, Sant Pere, Santa Caterina i La Ribera o la Dreta de l'Eixample. "El comerç i la vida quotidiana també estan afectats. La gent se'n va perquè no tenen els serveis que necessiten. Amb el turisme massiu, la farmàcia passa a ser una gelateria i la carnisseria una botiga de souvenirs", assenyala.

Remi Gómez, presidenta de l'associació de veïns del barri, passeja per unes Rambles plenes de gom a gom de turistes i envaïdes per una fira de tapes on no hi ha ni un sol veí del barri. El lloc, històrica artèria de Barcelona, avui és només un gran basar per a turistes. Un espai, com en altres punts, que ja no trepitgen els barcelonins. “Hem perdut la nostra capacitat de tenir una vida quotidiana de barri. Han pujat els preus del comerç i  l'habitatge. Allà on s'instal·la el turisme, desapareixen la resta de sectors”, critica.

Hem perdut la capacitat de portar una vida quotidiana”, denuncia una veïna

La manera amb què les ciutats poden mesurar l'impacte sobre el territori d'aquesta indústria és la relació entre nombre de ciutadans i pernoctacions. La teoria diu que les ciutats grans i poblades suporten millor aquest tipus de fenòmens i la mitjana mundial se situa en 6 punts. Grans ciutats com Londres estan en 3 i Amsterdam (una de les més afectades) està en 12 (per sobre del límit de les seves possibilitats). Barcelona es troba actualment en 9 pernoctacions per cada ciutadà, tres punts per sobre de la mitjana.

L'Ajuntament, per primera vegada en anys, està alineat amb les queixes veïnals. Agustí Colom, regidor de Turisme, enumera aquests problemes en una entrevista amb aquest diari: habitatge turístic, gentrificació, desertització de l'espai… i deixar de fer promoció salvatge. “Ara toca governar el turisme, no atreure més gent. El primer que estem fent és lluitar contra els pisos turístics il·legals. Però també hi ha un pla d'usos per als comerços que limitarà els seus usos i fomentarà el de proximitat”, assenyala.

El mateix senten els veïns de la Barceloneta, un antic barri de pescadors amb pisos d'escassa qualitat, que el turisme ha convertit en el més car per metre quadrat. L'investigador Alan Quaglieri, expert en temes de turisme, coneix bé el problema. “És un àrea emblemàtica de les contradiccions promogudes pel turisme en l'apartat d'habitatge. És la competència deslleial entre la demanda turística d'espai i l'accés a un ben bàsic. Ha provocat que àrees amb un perfil de classes populars s'enfrontin a una concentració d'una demanda amb alt poder adquisitiu. I això té un impacte brutal sobre els equilibris socioculturals del barri?”.

Les confluències en aquest assumpte creen estranys companys de llit com el d'aquests veïns i el gremi d'hotelers. El seu president, Jordi Clos, no creu que Barcelona tingui un problema amb el turisme, sinó un repte per davant per gestionar l'èxit. Però, en qualsevol cas, assenyala els pisos turístics com a focus principal. “Cal diferenciar bé: hi ha una part del turisme, la meitat, que són gent que vénen a fires o a negocis i no genera cap conflicte. Però després hi ha la part turística que té dos paràmetres importants que han generat conflictivitat. Els pisos turístics han fet un creixement de l'oferta brutal amb uns preus assequibles. Ve un segment de públic que abans no venia i han doblat l'oferta. La meitat no són legals i generen un conflicte de caràcter social dins dels espais. A més tenim el tema dels creuers. Una part són de molt nivell, però uns altres estan tres hores i mitja i ocupen l'espai de la ciutat”, assenyala. En qualsevol cas, ningú dubta que la solució trigarà a arribar tants anys com els que va esperar aquesta ciutat als turistes.