Els esnobs fan vacances

Fins i tot la cultura més densa i transcendental té necessitat dels esnobs. Ho va explicar Carles Soldevila, a les Qüestions de literatura que anava publicant a Revista de Catalunya del 1924 al 1931. Deia que els esnobs formen aquell públic, “només preocupat que el prenguin per refinat i intel·ligent, i que en ares d’aquesta preocupació simula delícies que no sent i adoracions que no comparteix”. Però afegia, i amb tot encert, que la hipocresia dels esnobs és no solament fecunda, sinó indispensable a l’economia artística i literària d’un país ben constituït. Si és així, fa temps que aquella Barcelona gojosament esnob fa vacances.

Sense esnobs, Barcelona ha perdut impuls seductor. Tenim baròmetres per a qualsevol cosa, i pagats amb diner públic, però per desgràcia no hi ha indicatius dels progressos o decadències de l’esnobisme. Tot i així, podem constatar que Barcelona tenia molts més esnobs —esnobs intel·lectuals, literaris, estètics— als anys trenta i també als seixanta. Ara per ara, les úniques activitats esnob són de gastronomia sideral o de catalogació de ginebres. És així i al final de les converses del sopar sabatí sempre s’acaba comentant sèries de televisió. En comptes de parlar d’Eliot o Céline, les converses són sobre aigües tòniques o sobre sèries de mutants i vampirs. Virginia Woolf deia que l’essència de l’esnobisme és voler impressionar els altres. Però no és impressionar com un atleta pretén quan fa un tractament d’esteroides. És la intel·ligència, el talent o el bon gust, encara que l’esnobisme no sigui original sinó d’imitació. És la mimesi d’una creativitat.

Als anys seixanta, van fer més per la literatura en català un grapat d’esnobs que sis departaments de filologia catalana, dècades després. L’autèntic esnob llegeix perquè no pot deixar d’estar al dia, viatja per poder contar-ho, saps qui és Vermeer perquè era el pintor predilecte de Proust i, de la mateixa manera que als anys seixanta anava als cineclubs i les sales d’art i assaig a veure tedioses produccions txeques, ara furga pel FNAC buscant devedés de glòries cinematogràfiques sud-coreanes. Fan falta més esnobs. Més esnobs i menys boletaires.

Però, en termes demogràfics, els esnobs ni tan sols arriben a tenir entitat de minoria qualificada. Faria falta retre homenatge al passat amb una història suggestiva de l’esnobisme barceloní. Pot ser frívol però omple un buit. Inclús un cert esnobisme polític acabaria reduint un punt tanta barroeria rupestre, tanta vulgaritat. Però, sobre tot i més enllà dels sacrificis martirials dels esnobs, el mal ara també ve —com ja escrivia Carles Soldevila— de la inexistència d’un gran públic. Sense el coixí esnob, aquesta inexistència es fa punyent i és com adonar-se que l’emperador va pel carrer tot nu.