Erika Lust: “Hi ha poques veus femenines al cine porno”

La productora i directora de cinema porno Erika Lust va presentar anit una antologia dels seus curtmetratges a la Filmoteca. Es tractava de la sessió d'obertura d'un cicle sobre la censura moral al cinema que oferirà, entre juliol i agost, una quarantena de títols. Lust estava particularment contenta per la invitació. Primer, per poder compartir la seva proposta amb el públic (va haver-hi ple absolut), poder veure com reaccionava (“sóc molt voyeur”) i poder contemplar el seu cinema en pantalla gran. “L'habitual és que es consumeixi en tauletes i mòbils”.

Lust lamenta que "hi ha poques veus femenines" al món del porno. Fins i tot té escrit un manifest en el qual afirma que no vol que la seva filla quan sigui adolescent i estigui exposada a aquest cinema, siguin els Rocco, Nacho, Private o Penthouse els qui li expliquin com és el món del sexe. En el debat posterior a la projecció, Lust va destacar que en els anys setanta, amb el vídeo, va començar el domini d'un cinema porno descurat i repetitiu fet per una indústria que no creu ni en el cinema ni en l'erotisme, únicament en els diners. “Amb Internet, i una tecnologia que fa més senzills els rodatges, amb un tipus de distribució directa per part de l'autor, penso que comença a sortir gent diferent que es va atrevint amb el gènere i que ens permetrà veure noves idees, nous creadors”. És el que anomena "cinema adult independent" en el qual, calcula, hi ha unes 25 cineastes

Al cinema de Lust hi ha una construcció del relat i no una mera exposició d'episodis genitals. Hi ha una cura estètica en la imatge i no una il·luminació de quiròfan perquè es vegi tot. Defensa un risc prudent en els formats –no exclou, per exemple, l'humor- i que l'ejaculació masculina no ha de ser el final forçós de totes les pel·lícules, com passa sovint al porno més estàndard. No obstant això, artistes del postporno li han criticat que manté estereotips del cinema que diu detestar. “Crec que és una crítica basada en la ignorància. No han vist la meva obra i algú ha interpretat malament el meu llibre Porno para mujeres. Mai he dit que existeixi un porno específic per a dones”. La cineasta considera que hi ha instal·lada una confusió: molta gent pensa que al cinema porno, inevitablement, hi ha alguna cosa contra la dona i que en el feminisme hi ha alguna cosa, inevitablement, contra l'home. “S'associa el cinema porno a una cosa rònega, a un gènere de postures gimnàstiques i fluids, amb poca cura, molt agressiu i, en definitiva, poc eròtic”. No sempre ha de ser així i vol demostrar-ho. En el seu web XConfessions.com, els internautes li envien relats amb les seves fantasies o aventures eròtiques. El seu equip escull cada mes dos relats per convertir-los en curtmetratges. N’ha produït 80 i els 5.000 membres del web ja constitueixen una comunitat que permet l'autosuficiència econòmica del projecte que, amb tot, no permet plantejar-se un llargmetratge, encara que aquest estiu vol donar-hi voltes.

La Filmoteca va decidir obrir amb una sessió sobre el cinema porno el seu cicle a l’entorn de la censura perquè ha estat un gènere prohibit molt temps en molts països o enviat, precintat en cel·lofana, a les catacumbes. Òbviament el cinema de Lust no ha estat censurat, però la cineasta va explicar un xocant episodi de censura que havia sofert a YouTube. Va pujar un curt sense sexe explícit ni nus (“l'única cosa visible era un mugró masculí”) i YouTube el va retirar. “Em vaig sentir discriminada perquè la retirada no responia al contingut del curt. L'única raó és que estava fet per mi, un nom associat al porno”. Per provar-ho, va fer una intensiva navegació per YouTube buscant culs i tetes i va muntar una antologia d'imatges que acollia el propi YouTube. I novament YouTube ho va retirar per presentar “contingut explícit”. “Era el seu propi contingut, no hi havia una altra cosa”.

S'associa el cinema porno a una cosa rònega, a un gènere de postures gimnàstiques i fluids

El cicle de la Filomoteca (Les escletxes de la censura)se centra, explica Octavi Martí, director adjunt, en la censura moral, puritana, sostinguda pel que anomena irònicament “una lliga universal contra la perversió de la persona”. Aquesta censura és més uniforme i evoluciona de forma més semblant en molts països. En canvi, la censura política treballa amb criteris locals molt diferents i exigeix conèixer la història de cada país. “Les raons per les quals es va prohibir La batalla d'Alger (Gillo Pontecorvo, 1966) no són exactament les mateixes a França que a Espanya”. El film més antic del cicle és Les vampires (1915), amb Musidora, personatge adorat pels surrealistes. Els últims, excepte algun títol documental, són de 1975. “No s'ha escollit aquest data per ser la de la mort de Franco. És perquè assenyala la desaparició en molts països de la censura institucional, encara que persisteixi d'altres maneres”. El repertori va des de títols tan previsibles com Lolita o L’ imperi dels sentits a rareses com La dona invisible que ho era, excepte a la dutxa, on podia advertir-se la seva silueta nua.