Montcada, més enllà de les vies

En passar pel centre de Montcada els trens xiulen. No tots: els que no paren passen disparats, fent un remolí d’aire, com aquestes bèsties ocultes que de cop et salten al damunt sense que les vegis venir. Hi ha hagut tants atropellaments que hi ha una escultura de denúncia, una placa d’acer en la qual es van fent forats per cada mort, perquè cadascuna de les víctimes tingui la seva absència representada per aquest petit cercle d’aire en la planxa. Hi ha flors. Sempre hi ha flors perquè l’últim atropellament sempre és recent. Per aquesta estació central de Montcada passa un tren cada pocs minuts i els veïns saben que cal oblidar-se de la barrera i passar, creuant al mateix temps els dits i les vies. El projecte de soterrament va ser una promesa de fa anys, la carpeta la va posar sobre la taula el Ministeri el 2007 i la va tornar a guardar el 2007. Ara els alcaldes —sobretot les alcaldesses— de l’entorn s’han aliat per pressionar.

Anar a Montcada amb tren significa passar pel desert de formigó de la Sagrera. Ara sabem que el pragmatisme de Xavier Trias tenia moltes facetes: insistia que s’estava treballant en aquesta obra per tenir contents els veïns. Mentida podrida: fa dos anys que les tasques estan parades perquè es va descobrir un tripijoc (del qual poc més s’ha sabut). Els camins del Ministeri són inescrutables però sempre estan tancats a les inversions. Laura Campos és alcaldessa de Montcada i Reixac i em rep a l’Ajuntament nou, un edifici sobri situat al carrer Colom, just la primera després de la via, un carrer residencial i tranquil. És jove i somriu molt. Després em dirà que els veïns li assenyalen aquest gest: vostè sempre somriu, li diuen, i ella està contenta perquè la proximitat i la simpatia fan molt per construir el seu objectiu: que la gent de Montcada estigui orgullosa de viure a Montcada.

Sempre hi ha flors perquè l’últim atropellament sempre és recent

És curiós però aquest procés ja s’ha viscut en altres municipis metropolitans, que van inventar un logo i van acceptar que els joves inventessin un malnom —l’Hospi, Santako—traient síl·labes però donant-los una identitat indeleble. Tot això que es perdria si prospera l’absurda idea d’un únic alcalde metropolità: a veure si les vies de Montcada s’hauran de gestionar des de la plaça de Sant Jaume. Laura Campos arrufa les celles: és un despropòsit, diu. Ella vol tenir la seva lluita al peu de les seves vies. Que per a això ha anat a Madrid a parlar amb la ministra en funcions, que sí, que sí, que farem un conveni. No s’ha fet res. Ni tan sols s’han endreçat les tanques que separen les vies de la gent, que estan trencades i brutes.

L’alcaldessa està contenta amb el pool d’alcaldes rondinaires. Creu que Montcada ha sofert l’externalització de les infraestructures de Barcelona —cinc estacions, carretera i autopista, a més de la depuradora principal de la zona— i que ara “toca una certa tornada per part de la capital”, però no sé veure què li pot donar Barcelona. Li pregunto pel futur de Montcada, ja que insisteix que “té moltes possibilitats”. I em parla d’una combinació d’indústria —una dotzena de polígons, es diu ràpid— i de naturalesa, és a dir, turisme. Turisme de cabotatge: finalment es podrà baixar a la riba regenerada del Besòs (Montcada era l’únic municipi que mirava el riu des de dalt) i hi ha Collserola. S’han senyalitzat les cases modernistes on els burgesos, burgesos de fireta, passaven les vacances. Hi ha la Casa de l’Aigua, que és una meravella, just on aflora la mina que nodria les fonts de Barcelona. I tenen un poblat ibèric que es comença a excavar. I la cimentera, és clar, però això no ven.

Tenen el que té qualsevol municipi de l’entorn barceloní, amb tots els problemes dels municipis castigats per la crisi, inclosa la marginalitat, però fins ara no havien intentat convertir la identitat en patrimoni. Laura Campos, que és d’ICV, parla dels seus antecessors socialistes amb acritud. “Ens van deixar un Ajuntament hipotecat, amb 24 milions pendents d’expropiacions mal fetes, i amb una planificació deficient. Era una ciutat desestimulada”, diu. Una ciutat que no mirava més enllà de les vies. “Tenim una situació estratègica. Cal repensar-ho tot, amb ambició, amb participació i amb responsabilitat", diu. D’aquesta matèria es fa l’orgull local, és a dir, els somnis; és a dir, el futur.

Patricia Gabancho és escriptora