Ressaca postelectoral

La corrupció no penalitza. El PP ha pujat en vots i escons, mentre que els seus tres competidors principals han retrocedit. Això significa que la corrupció no ha tingut càstig. I, en conseqüència, que el PP ha vist premiada la seva estratègia d’ignorar la corrupció i seguir governant com si no passés res. Que Rajoy hagi augmentat els suports amb tota la corrupció que acumula el PP i després que emergissin en la curta legislatura passada nous i greus escàndols, indica que a l’electorat de dretes no li importa que els qui estan en el poder siguin corruptes, si són dels seus. Millor corruptes que a l’oposició. Resulta especialment sagnant que Jorge Fernández Díaz hagi guanyat 34.000 vots a Barcelona tot i la indecència política que s’aprecia en les converses gravades en el seu despatx de ministre de l’Interior, que revelen com va utilitzar els ressorts de l’Estat per perjudicar els seus adversaris polítics. El missatge que queda en l'aire és desolador.

Es prescindirà de la corrupció a l’hora de formar govern? El PP ja ha començat a pressionar el PSOE perquè permeti la seva investidura al·legant que a cap país d’Europa s’entendria que no es deixés governar per força més votada. Però és que a cap país de l’Europa avançada, excepte a la Itàlia de Berlusconi, és imaginable que un partit amb aquest historial pugui tornar a governar.

El maniqueisme funciona. “Guanyarem els dolents”, va repetir moltes vegades Rajoy en la campanya. Ha triomfat l’estratègia de la polarització, però no una polarització ideològica, sinó maniquea i simplista, la dels bons (nosaltres) contra els dolents (ells). La campanya es va sustentar en realitat sobre dues idees: “Que vénen els dolents” i “Abaixarem els impostos”. És a dir, la por i la butxaca. Que aquesta estratègia hagi donat resultat indica quin tipus de cultura impregna una part de l’electorat, sempre predisposada a deixar-se enganyar, sempre que li diguin el que vol sentir, encara que la realitat vagi per una altra banda.

Les xarxes i la resta: mons paral·lels. L’activisme de les xarxes socials pot fer l’efecte que Espanya bull en l’efervescència de la protesta social. Les xarxes són un brou de cultiu molt idoni per a la protesta. De fet, la piulada està feta a la mesura dels eslògans i també dels exabruptes. Permet crear cercles d’afinitats molt amplis, en els quals la redundància d’un determinat pensament provoca la falsa impressió que es tracta d’una opinió molt estesa i compartida. Però no és així. Les xarxes són, efectivament, una plaça pública àmplia i sorollosa. Però hi ha altres places, silencioses i amb freqüència tímides, que se sostenen sobre bastons, molt poc proclius al canvi i que només s’expressen a les urnes. Les enquestes haurien de, en teoria, captar els estats d’ànim i les intencions d’aquests dos mons que evolucionen en paral·lel, però no és segur que ho facin.

Els sondejos, un nou actor polític. No sempre l’encerten, però la seva influència és indiscutible. Totes les enquestes vaticinaven un sorpasso d’Units Podem sobre el PSOE almenys en vots, i algunes, fins i tot en escons. La unanimitat en la predicció va donar carta de naturalesa a l’estratègia del PP de polaritzar la campanya entorn d’Units Podem i ignorar el PSOE, per poder-se presentar com l’encarnació de l’ordre enfront dels extremismes. Els sondejos, convenientment amanits, van actuar com un actor polític més en la campanya electoral.

Van expressar bé l’estat d’ànim i les intencions dels votants? Mai ho podrem saber, però hi ha motius per tenir dubtes. Especialment si es té en compte que l’última enquesta, la que es va fer a peu d’urna, va errar també en predir el sorpasso d’Units Podem sobre el PSOE. Si es va equivocar la que es va fer sobre vots ja emesos, com podem confiar en les que es fan sobre intenció de vot? Les enquestes van generar una realitat, no sabem fins a quin punt virtual, que va alimentar expectatives potents. I cada vegada més, els resultats electorals s’interpreten en funció de les expectatives generades. Això va permetre al PSOE aparèixer com a vencedor, malgrat que va perdre cinc diputats i va obtenir, una vegada més, els pitjors resultats de la seva història, amb reculades importants fins i tot en els seus feus. El mateix cal dir de Convergència. Mantenir els diputats tot i perdre vots va ser considerat un èxit, però el seu declivi continua. Com el del PSOE.