Votar

Encara estem commocionats pel resultat del referèndum del dijous a Gran Bretanya. I anirem al col·legi electoral pendents del que passarà no només a Espanya o Catalunya, sinó també dels efectes directes i col·laterals que tot això suposi per a les nostres vides. En a penes cinc anys hem confirmat plenament que s’equivocaven els qui pensaven en termes de crisis el que està sent una alteració estructural de les bases amb les quals es va construir no només l’Europa de la postguerra, sinó les bases mateixes de la societat industrial moderna i contemporània. I això està trastornant moltes de les intermediacions i equilibris institucionals i polítics treballosament construïts després dels cruents conflictes del segle XX.

A cada país que acudeix a votar observem la mateixa tensió entre els nascuts després de la crisi del petroli dels setanta i que es van socialitzar políticament amb les tensions que va generar el neoliberalisme de Thatcher o la Tercera Via de Blair o Schröder, i els més grans que segueixen enyorant la tranquil·litat dels anys d’or de les polítiques del benestar i del consens conservador-socialdemòcrata. Tensions entre els qui han crescut, s’han educat i han viatjat en la societat oberta, plural i heterogènia, i els qui veuen tota aquesta diversitat amb prevenció i incertesa. Tensions en els qui temen perdre allò que pensaven afermat, en els qui malviuen amb sous o ajudes que amb prou feines si els permeten subsistir i també en aquells altres que mal que bé volen aprofitar les oportunitats d’una realitat més precària però també més oberta. Més edat, menys formació, menys renda, és una barreja que tendeix a prevaler la introspecció i la convivència entre els de sempre.

Què passarà avui? Sóc d’aquells que, per edat, ja vaig poder votar en les eleccions generals del juny del 1977. Una simple enumeració de les vegades que he exercit el meu dret al vot des de llavors arriba a la xifra notable de 45. Avui serà, doncs, la vegada 46. Més d’una vegada per any. La llista de jornades electorals està composta per 12 eleccions a Corts Generals, 11 eleccions al Parlament de Catalunya, 10 eleccions municipals, 7 eleccions al Parlament Europeu, i cal afegir tres referèndums convocats a tot Espanya i dos a Catalunya (sense comptar la consulta del 9-N que faria augmentar la xifra). Algunes han tingut intensitat alta, altres són amb prou feines identificables. Certament, aquest últim any, amb quatre eleccions molt disputades en tretze mesos, mostra el moment especial que vivim. L’acumulació de canvis socials generats per la crisi econòmica i les polítiques d’austeritat, van tenir entre el 2010 i el 2013 més presència als carrers que en les institucions, i des del 2014 els efectes van començar a canalitzar-se electoralment i, per tant, també a les institucions, de manera que es va constatar l’alteració de l’statu quo en cada nova elecció, fos aquesta local, autonòmica o general.

Les eleccions celebrades en aquest últim any han estat tenyides d’un dramatisme que enfila amb la convulsió general que pateix la societat actual, encara que no tot es pugui resoldre ni molt menys a les urnes. Si un observa les tendències de vot més recents comprova les cesures entre edats, nivell d’estudis, residència en entorns urbans o rurals, i també lògicament les de gènere o nivell de renda. Res totalment nou, però amb expressions més radicals i abruptes. El tall generacional és molt clar. Aquesta elecció confirmarà i aprofundirà el vist el 20-D. El corrent de fons és de canvi i és normal que això generi una agrupació dels qui per diferents raons temen les disrupcions que aquest canvi pot generar en les seves vides. Hi ha molts dilemes en joc. El dilema societat tancada - societat oberta hi està present, però també el dilema democràcia-tecnocràcia global, o el de reconvertir les polítiques de redistribució tradicionals, centralitzades i segmentades en noves dinàmiques més predistributives, integrals i descentralitzades. I tot això emmarcat en el debat sobre sobiranies i sobre demos, sobre qui té potestat per decidir sobre què. Com més està en joc més s’exigeix que puguin decidir els qui resulten afectats per això. Gran Bretanya ha recuperat sobirania, però no independència, de fet ha perdut capacitat d’influir en decisions que l’acaben afectant. Necessitem recuperar sobirania política, econòmica i tecnològica, però sabent que si no ho fem de manera oberta i connectada amb els qui comparteixen valors i idees, acabarem patint les decisions d’uns altres.

Joan Subirats és catedràtic de Ciència Política de la UAB.