Bany de realitat

La veritable essència de cert independentisme es revela cristal·linament quan alguns dels seus líders identifiquen En Comú Podem com la peça per abatre en les eleccions del 26-J. En realitat, aquesta estratègia electoral ens descobreix una ferida que sagna i que no sembla que s'hagi de cicatritzar amb facilitat. Fins i tot no fa gaire, l'independentisme es fregava les mans perquè no tenia cap rival seriós que li sortís al pas. Un PP reduït a la pràctica marginalitat política a Catalunya, un Ciutadans en creixement, però amb dificultats objectives per ampliar el magnífic resultat que va obtenir a les municipals, un PSC convalescent d'una brutal crisi interna mal gestionada fins a l'arribada de Miquel Iceta a la primera secretaria, i una Iniciativa somnàmbula i víctima de la síndrome d'Estocolm del nacionalisme.

No hi havia rival i el discurs era fàcil: la il·lusió està de part nostra i a l'altre costat, a Espanya, no hi ha interlocutors; això és així, i seguirà sent-ho fins a la consumació dels segles. En això van arribar Podem i els comuns i es va trencar l'encant. Es van quedar l'alcaldia de Barcelona (estratègica per a l'impuls del procés), van controlar altres localitats importants de l'àrea metropolitana i van ser la primera força catalana el 20-D; per acabar-ho d’adobar, i si les enquestes no fallen, ampliaran el seu lideratge quan es voti diumenge vinent.

Mentrestant, els independentistes d'ordre, fruit d'errors propis (una lectura equivocada del 27-S i una aliança impossible amb els —abans— simpàtics nois i noies de la CUP) i d'un full de ruta que fins i tot ells saben intransitable, caminen de capa caiguda i intentant treure un altre conill del barret per animar la tropa, que està entre emprenyada i desconcertada perquè, ves per on, això no era el que ens havien explicat. El nou conill es diu RUI, Referèndum Unilateral d'Independència, i sembla que a Harvard i Colúmbia no es parla d'altra cosa.

Però tornem a Podem, Esquerra Unida i els comuns. La seva irrupció va demostrar que no només de nació viuen l'home i la dona, mentre que, com per art de màgia, més de sis milions d'espanyols van començar a votar opcions que parlaven de plurinacionalitat i referèndums. Per no haver-hi ningú a l'altre costat, no està gens malament.

Immediatament apareix l'esgarriacries: sí, però segur que no faran el referèndum aquesta legislatura, estarà clar que la seva via no porta enlloc i llavors només quedarà dempeus l'opció de la independència. Que és tant com dir que el que no es pugui aconseguir en un o dos anys ja no s'aconseguirà mai. És la visió infantil del món que hi ha darrere del "tenim pressa", tantes vegades corejat per l'independentisme. Sens dubte, res de parar-se a escoltar el tantes vegades enaltit Alex Salmond quan els recorda que Roma no es va construir en un dia i que a ells, els escocesos, els va costar dècades arrencar el referèndum al govern britànic.

Als qui defensem una sortida federal al problema territorial espanyol se'ns sol dir que, com que aquesta solució ara és inviable (i, puc acceptar-ho, en un futur immediat), més val deixar-la per impossible. Per aquesta regla de tres, aquí no hi hauria d'haver hagut un sol independentista des dels temps de Pau Claris, perquè ja m'explicareu quan hi ha hagut en els últims quatre segles una possibilitat real de fer de Catalunya un Estat independent.

El que demostra l'experiència d'aquests últims anys és que les realitats polítiques són canviants, i que el que semblava impossible un dia (per exemple, que Convergència estigui a punt d'anar-se'n a la paperera de la història per mèrits propis) pot passar quan menys s'espera. La societat espanyola no és el conjunt de talossos que baixen de l'hort que l'independentisme tantes vegades ha retratat. Com el català no és el poble cohesionat i en marxa darrere del seu Moisès que alguns van creure veure en algun moment. Les coses són a tot arreu plurals i complexes, i si un tira la realitat per la porta, li torna a entrar immediatament per la finestra. En aquesta ocasió, encarnada en Ada Colau, Xavier Domènech i altra gent de mal viure. I jo diria, amics, que això va per llarg.

Francisco Morente és professor d'Història Contemporània a la UAB.