Girona es torna a quedar a les portes de Primera

El somni torna a trencar-se. El Girona no jugarà a Primera. L’equip de Machín es queda a les portes de l’ascens per tercer cop en quatre anys. Ni l’ànim d’un expectant Montilivi, ni la intensitat de l’equip de Machín van ser suficients per aconseguir l’anhelada remuntada. L'Osasuna va reivindicar-se com un equip sòlid, corrosiu, fort mentalment i hàbil en el desplegament; i després de dos anys torna a la màxima categoria. Girona haurà d’esperar una temporada més.

La final va ser tensa i menys dramàtica del que es podia esperar pel saber fer dels navarresos. El gol de Kodro a l’inici de la segona part va desequilibrar decisivament, i el Girona mai va semblar tenir opcions reals de capgirar el marcador. L’ofici de l’Osasuna, que va controlar els temps del partit a la perfecció, va suposar una llosa insuperable per a un Girona tan voluntariós com desencertat.

L’equip de Martín posa el colofó a una temporada irregular, incapaç d’assolir la fase d’ascens fins l’última jornada, però brillant pel desenllaç. Els navarresos han construït un equip híbrid, amb la frescor de joves futbolistes formats al planter, com Merino, i la veterania de futbolistes experimentats, casos de Nino o Nauzet. El porter, sempre a lloc i valent en les sortides, va desactivar les intencions gironines, construïdes a l’inici i desesperades al final.

El Girona va començar el partit amb la lliçó del partit d’El Sadar ben apresa, intens, valent, sense donar peu al desplegament de l'Osasuna. Sobrino i Cristian donaven profunditat a l’atac català i Aday i Clerc s’infiltraven pel seus carrils, movent-se al ritme que marcaven Borja Garcia i Granell. Dues ocasions d’un vigorós Sobrino animaven encara més Montilivi, més expectant que festiu a mesura que passava el temps. De l’Osasuna poc se’n sabia, més pendent de defensar que d’atacar, constant en les interrupcions del joc al mig del camp, i reiterat en les pilotades llargues buscant el cap de Kodro. Els navarresos desprenien certa parsimònia, com si el rellotge fos el millor aliat possible i les presses fossin males companyies.

La voluntat ofensiva del Girona no exposava la defensa, en entredit durant la fase final pels cinc gols rebuts en els tres partits anteriors. Lejeune i Richy s’anticipaven i arribaven a lloc abans que ningú. Però un cop de cap de Merino a la sortida d’un còrner va refutar el perill perenne de l’Osasuna, cada vegada més còmode sobre la gespa.

L’equilibri el van trencar entre De las Cuevas i Kodro a la tornada del descans. El davanter va aprofitar una precisa passada de l’alacantí i el 0 a 1 va convertir el partit en un muntanya de desnivell impossible per a l’equip català. El Girona va perdre’s entre tensions i presses, en un joc passional i voluntariós però poc nítid. Ningú com Borja García, sense brúixola i sobreexcitat, representava l’estat de l’equip, excessivament vertical i separat.

El desavantatge va resultar decisiu per als homes de Machín. L’equip va atacar a batzegades, però sense ordre, Girona no jugarà a Primera. L’equip de Machín es queda a les portes de l’ascens per tercer any en quatre anys. Ni l’ànim d’un expectant Montilivi, ni la intensitat de l’equip de Machín van ser suficients per aconseguir l’anhelada remuntada.