L’eterna tardor de Montserrat Roig

Montserrat Roig va morir amb el neguit, el desànim, d’haver rebut de valent per part de la crítica, clarament a causa del sexisme regnant, per voler sortir de la capseta de les coses de dones; tenia massa handicaps: catalana, dona, periodista i el fet de no pertànyer a una tribu política; era un esperit lliure, indomable, i sense tribu que aixequi la teva bandera, aquí t’enterren aviat”. Així ho recorda la també antiga estudiant de teatre, novel·lista i periodista-entrevistadora Rosa Montero, amiga íntima, “mirall invertit: RM/MR”, com diu ella, de l’autora d’El cant de la joventut i L’hora violeta. D’aquella mort, quan Roig tenia 45 anys, farà al novembre un quart de segle. Fa tres dies, l’escriptora n’hauria complert 70. Avui, la seva amargor seria una altra: menys quan cau en alguna llista de lectura recomanada en un institut, de tots els llibres de Montserrat Roig (més o menys vius en butxaca) amb prou feines se’n venen cada any un centenar d’exemplars. “Hauria d’estar en el cànon dels autors catalans, però, ens agradi o no, no és així”, constata Pilar Beltran, editora del Grup 62, que ha publicat l’obra de l’escriptora.

Reivindicar aquesta lectura i aquesta figura va ser el cordó umbilical de les intervencions dels que dilluns passat li van retre homenatge al Col·legi de Periodistes de Catalunya, organitzat per l’Associació de Dones Periodistes i on hi era Montero. Com també Betsabé Garcia, autora d’una extensa biografia sobre Roig, Amb uns altres ulls (Roca Editorial, en català i castellà), que avui arriba a les llibreries, nodrida en les fonts orals i els arxius personals d’una vintena de persones properes a l’escriptora: de germans a fills, passant pels amics íntims com Josep Maria Benet i Jornet o Pilar Aymerich...

Roig no muntaria avui un show davant la seva situació. I menys en públic. “Estic farta de l’intel·lectual ploramiques”, va dir i va escriure més d’una vegada. Venia de família de caràcter, especialment per part de mare, Albina Francitorra, de la petita burgesia típica de l’Eixample barceloní, culta (mecanografia, francès, comptabilitat...), col·laboradora de la revista independentista Nosaltres Sols, escriptora de contes que va publicar també a La Rambla o La dona catalana i amb els quals va arribar a guanyar un premi. Tot aquest potencial va quedar voluntàriament sepultat per acabar aixecant una família amb set fills (Maria Montserrat Júlia Enriqueta va ser, el 1946, la sisena) i quedar a l’ombra del marit, Tomàs Roig i Llop, membre d’Acció Catalana dels que no van marxar al exili el 1939, “advocat i perit cal·ligràfic”, com deixava anar la seva filla no sense un deix de sornegueria iconoclasta.

Tot i haver guanyat un premi literari el 1960 a l’Institut Montserrat, on va estudiar, la vocació d’escriptora de Montserrat Roig no va quedar clara fins almenys el 1967, quan ho va confessar per carta a la seva íntima i inseparable Aymerich, que solidàriament va fer el mateix destapant-se com a fotògrafa. Totes dues semblaven fins llavors haver optat pel teatre, després d’haver entabanat els seus espantats i benpensants pares perquè les apuntessin a la recent Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual. Aquí va ensopegar amb Salvador Espriu (en obra i després en persona, de qui va heretar la màxima de l’honestedat que cal tenir sempre davant el full en blanc) i amb la seminal Maria Aurèlia Capmany, a qui acabaria visitant a casa en nocturnes discussions sobre el paper de la dona, la maternitat o l’amor i, és clar, el tòtem Simone de Beauvoir.

Fora de la lectura per a escoles, avui no es venen d'ella més d'un centenar de llibres l'any

La nena que impressionava les seves amigues del col·legi de monges Divina Pastora recitant al pati La caputxeta vermella en llatí tenia por d’escriure. “Em fa por escriure, em sento petita enfront de la immensa vida que són les lletres... Voldria dir moltes coses i la meva ànima és per a cada lletra”, anota en un quadern de joventut. Dubta fins de l’idioma, però optarà pel català. Deixa al despatx del seu pare, sense dir-li res, els contes que escriu; ell els corregeix, però sense dir res, ni cap nota. Ella té un altre confident, en una particular relació d’amorosa amistat: el ja incipient dramaturg Josep Maria Benet i Jornet, que admet que del que li ha donat per llegir fins aleshores només li ha agradat “poca cosa, algun que un altre verset”. Però li semblarà detectar una prosa prometedora. Això sí, li exigirà “sobrietat i humilitat”, mentre li recrimina aquest “complex de superioritat” que mostra en la vida i en la literatura. “Els primers contes els vaig escriure perquè el meu pare veiés que jo existia, i la primera novel·la, perquè tu em tinguessis en consideració”, li confessarà al seu Papitu anys després, el 1983.

Parlant al pati de lletres de l’avorrida Universitat de Barcelona, netejant plats al París de 1966 o assistint a un accidentat curs de teatre a Venècia, Roig va esmolant la seva tècnica descriptiva i apunta al periodisme, en el qual caurà el 1969 quan, fent tiquet amb la fotògrafa Aymerich, guanya un premi per a la revista Serra d’Or. Començarà aquí una relació que li deixa sempre una ombra de dubte: “¿No dec ser, només, una periodista brillant, intuïtiva, bona observadora, amb certa capacitat per a la memòria i prou? Per què m’obstino a escriure novel·les?”, li dirà al seu Papitu ja el 1990, ella sumida llavors en una notable crisi professional.

Fent ús de les tècniques teatrals que li permetien ficar-se en el millor personatge per crear un clima de confessió, Roig es convertirà en una periodista notable: cròniques per al progre Tele/eXpres, reportatges per a Triunfo i entrevistes per a Serra d’Or, Destino o Jano. Molts dels entrevistats (reciclats en alguns casos d’una capçalera a una altra) acabaran en el seu celebrat i televisiu Personatges per a TVE-Catalunya a partir de 1977. La culminació d’aquesta faceta va arribar quan va publicar Els catalans als camps nazis (1977), testimoni d’un episodi de memòria històrica avant la lettre. La seva elaboració va ser un calvari per a l’escriptora des que va veure una notícia a La Vanguardia del 13 d’agost de 1971, en la qual es buscava els familiars d’un espanyol el cadàver del qual havia estat trobat per un soldat polonès prop del camp d’extermini de Sachsenhausen. Per indicació de Manuel Vázquez Montalbán, va fer un reportatge per a Triunfo. L’historiador Josep Benet, que el va llegir, li va dir que aquella gent era catalana i que n’hi havia més, i que calia recuperar aquelles experiències abans que fos tard... Va acabar tenint malsons i plorant a soles (“és massa”, deia), tement, a més, no saber o no poder explicar tant d’horror... Però en va saber. Avui, però, Edicions 62 no ha trobat suport institucional per fer una nova edició amb una revisió del text a la llum d’algunes noves dades i de testimonis de familiars de les víctimes.

“Jo no vull ser escriptora de diumenges a la tarda”, deia Roig a tothom amb qui topava, com exorcitzant la por. Havia guanyat el premi Víctor Català el 1970 amb els relats de Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen, veredicte que va conèixer estant en la tancada de Montserrat. Allà també hi era el seu futur editor, Josep Maria Castellet, que va veure en aquests contes “espurnes interessants”, per la qual cosa li publicaria poc després la seva “encara imperfecta” primera novel·la, Ramona, adéu (1972). Però hi havia poques noves veus femenines en les lletres catalanes i va veure-hi la potencialitat de créixer, com així va ser, en cada títol, tot superant també el tema de la burgesia com a espai novel·lístic, autocontrolant la introspecció i depurant cada vegada més l’estil: El temps de les cireres (1977; premi Sant Jordi 1976), L’hora violeta (1980)...

Però la crítica va ser severa, o pitjor, silenciosa, davant L’òpera quotidiana (1982). I això va desencadenar una crisi en una dona de 37 anys, amb dos fills de dues parelles diferents que criava sola i sempre pendent d’un inestable modus vivendi com a periodista freelance. Però era tenaç i coherent: va tornar al barri natal (Bailèn, 41, dos números més amunt de la casa dels seus pares), i des d’aquí, en un despatx carregat de fitxes molt proper a la seva habitació, escrivia cada matí, mentre que dedicava les tardes als compromisos i a les nits llegia com posseïda.[*****] El seu perfil ja estava molt marcat: tenia una bona acceptació del públic, blindat per col·laboracions estables des de 1984, i el seu feminisme era personal i intransferible (no estar davant dels homes, sinó al costat d’ells; la maternitat no va contra l’emancipació...).

“Als morts no se’ls ha de fer parlar”, deia dilluns passat el seu fill Roger Sempere, però els seus lectors, amics i familiars es pregunten què pensaria avui. Es podria deduir: militant laxa del PSUC el 1968, mai es va declarar independentista però sí federalista, tenint clar que, per a Espanya, el de Catalunya “no és només un problema de llengua sinó de retrobar la personalitat històrica”. A casa, va buscar una “Catalunya laica, oberta i exportable”, mostrant una actitud ja molt crítica amb el pujolisme o amb la visió de 1714 (“No mitifiquem el nostre passat! L’Onze de Setembre no es lluitava contra Espanya”). “Desconfio de la merdeta de la intel·lectualitat barcelonina”, deia ja als setanta. El regeneracionisme del PSOE la posava tan nerviosa com que li preguntessin per què escrivia en català: “Perquè és la meva llengua, té tradició literària i perquè em dóna la gana”, tancava. Alternava, cada vegada més, amb breus estades a l’estranger (Glasgow, EUA...). “Catalunya és com una oficina per a mi: arribo, fitxo i me’n vaig”, va arribar a dir en algun moment d’aclaparament.

El cant de la joventut (1989) va coincidir amb uns primers dolors en un pit. Seria l’avís del càncer que se l’enduria el 10 de novembre de 1991. “Era tot allò que jo hauria volgut ser”, admetia dilluns la seva germana Rosa Maria. “Em renyava perquè no mullava el raspall de les dents abans de posar la pasta o ens barallàvem per un jersei”, recordava la seva germana petita Carmina. La valenciana Sembra Llibres prepara per a novembre una altra biografia de l’autora a partir de 40 entrevistes a personatges que la van tractar, recollides per Aina Torres. “Ella és el capvespre violeta”, evocava Carmina. Un capvespre que mereixeria una pinzellada d’eternitat.