El mite de l’emprenedor

En el món de la promoció econòmica hi ha instal·lada la idea que les persones emprenedores són aquelles que sumen a l'entusiasme i a la perseverança la capacitat de prendre riscos en la vida. S'adscriu així l'emprenedoria a unes característiques de la personalitat, fins i tot genètiques, que conduiran unes persones a l'èxit i altres, al fracàs. Tanmateix, un interessant estudi fet a la Universitat de Berkeley, Califòrnia, ha mostrat que el famós tret de capacitat per arriscar, considerat rellevant per triomfar, no està basat en la genètica sinó, al contrari, en el nivell econòmic del qual parteix qui emprèn. En concret, els factors de l'èxit emprenedor resulta que impliquen, de forma molt majoritària, ser home, blanc i d'elevat nivell educatiu. A més, ha de tenir accés a capital financer, sigui per pertinença familiar, per herència o per la seva xarxa de contactes. Precisament aquest últim tret, l'accés a recursos econòmics, ha aparegut com el més distintiu entre totes les persones emprenedores analitzades. La possibilitat d'accedir al capital és el que els permet atrevir-se a córrer riscos.

Amb aquest estudi apareix en escena una variable estructural socioeconòmica que determina, una vegada més, les expectatives de triomf en les vides de les persones. Per això, el discurs dominant que encoratja un model d'emprenedoria indiscriminada té alguns perills que val la pena abordar amb certa perspectiva crítica.

El model socioeconòmic importat dels Estats Units enalteix l'emprenedor (així, en masculí i singular) com a exemple paradigmàtic de l'assoliment per als qui s'esforcen i lluiten agosaradament per aconseguir els seus objectius; en definitiva, el mite del self-made-man, tan assumit en la cultura nord-americana. Aquest és el resultat de la derrota de la socialdemocràcia, que dóna pas al paradigma neoliberal en el qual el lema és menys Estat i més autonomia personal, menys comunitat i més individualisme.

Mentrestant, s'ignoren els col·lectius de persones a l'atur de llarga durada, de més de cinquanta anys, dones expulsades del mercat laboral que decideixen autoocupar-se com a única manera de sobreviure a la crisi. Aquests són els principals protagonistes d'aquest 53,6% d'emprenedors que no té cap persona assalariada a càrrec seu i que resisteix en situació de precarietat. És, en conseqüència, l'emprenedoria, tal com està actualment concebuda, una sortida real per a ells?

Una mirada a les dades objectives ens mostra la contradicció entre el model idealitzat d'èxit i la realitat quotidiana. Un 90% dels nous projectes empresarials fracassen en els primers cinc anys d'etapa. En el món tecnològic, la xifra de start-ups que desapareixen els primers anys és similar i l'Escola de Negocis de Colúmbia assegura que només un 1% de totes les que es creen avui serà viable el 2018. Al nostre país, nombrosos informes econòmics destaquen l'important augment d'empreses creades per necessitat a càrrec de persones aturades o amb dificultats per incorporar-se al mercat laboral. Assenyalen, alhora, que la seva debilitat intrínseca els impedeix ser prou competitives com per prolongar la seva activitat més enllà dels primers cinc anys crítics d'existència. En finalitzar el procés, moltes no només hauran perdut la il·lusió, sinó també el capital estalviat durant anys.

Sembla imprescindible, en conseqüència, revisar els models d'emprenedoria per donar cabuda a la igualtat real i efectiva d'oportunitats. Existeixen múltiples activitats formatives i d'assessorament, tant en escoles de negocis com a les administracions públiques, que insten els emprenedors a ser innovadors, assertius, perseverants, comunicatius i a no perdre mai la confiança en ells mateixos. Res no hi hauria contra aquestes característiques si no fos perquè es basen en un mite, el de l'heroi solitari, i obliden el context social, l'estructura socioeconòmica en què aquest emprenedor (sovint emprenedora) es trobarà. Eslògans tan repetits com “Si vols, pots”, “L'èxit és al teu cap”, “Fes realitat els teus somnis”, “El teu estat d'ànim només depèn de tu”, sovint contribueixen a una victimització secundària de les persones que hi han cregut. Alhora, desmobilitzen la possibilitat del canvi col·lectiu, la creació d'un teixit productiu innovador proper al territori i a les necessitats socials, i els allunya del veritable apoderament, que consisteix a adquirir més control sobre les seves vides.

Sara Berbel Sánchez és doctora en Psicologia Social.