L’exploració de l’atzar

Totes les novel·les tendeixen a dur una vida pròpia, de tal manera que no és gens estrany que es moguin en una direcció segons la idea-eix que les falca; mentrestant, els arguments s’encaminen amb orgull cap a la banda que consideren més oportuna. Res no és perfecte a Hawaii, l’última novel·la de Màrius Serra (Barcelona, 1963), es podria llegir com una novel·la de política-ficció: el dia que s’inaugura el Memorial Cook a la platja de Kealakekua, tres membres de l’elit de la zona moren en un atemptat terrorista.

També es pot llegir com el relat de la investigació dels fets que duen a terme un periodista local, Tom Ridley, i Jane Auden, l’enviada especial de Channel Fork: que tots dos estudiessin a la mateixa facultat de periodisme proporciona la possibilitat que es posi en marxa la història d’amor que no va quallar durant la joventut. Però com que l’afany de totalització de Res no és perfecte a Hawaii és notable, Serra no s’atura aquí, i també es pot llegir com una novel·la grotesca sobre la massificació del turisme, vist com un espectacle infernal: la família Puig, una família catalana al cent per cent —hi ha el matrimoni, el fill i la filla i les dues tietes—, visita els llocs que cal visitar, es disfressa d’indígenes i assisteix als cursets d’hulateràpia, la conversió dels balls tradicionals en un remei per combatre les malalties del cos i de l’esperit. El patriarca de la família també serveix per demostrar les ramificacions transatlàntiques de la corrupció.

Però la multiplicitat d’històries que teixeix Serra va més enllà: el lector també hi trobarà un dels fils argumentals que s’estima més, l’enigma que representa l’absència del pare —a AblanatanalbA, per exemple, dos germans havien de resoldre el misteri de l’epitafi del seu pare—; aquí, Tom Rodley es troba a si mateix quan per fi s’encara al seu passat familiar —el hippisme dels anys setanta—, tot i que el peatge que ha de pagar és desistir de l’obsessió d’escriure una novel·la sobre la mort del capità James Cook a mans dels illencs el 14 de febrer de 1779. És així com Res no és perfecte a Hawaii també es pot llegir com si fos el procés irònic que s’esdevé a l’hora de fracassar quan es vol escriure una novel·la històrica.

La diversitat argumental de la novel·la s’alterna amb un doll exuberant, els lligams entre una trama i una altra flueixen sense precipitacions i amb molt pocs entrebancs, Serra vigila amb perícia els moviments imparables dels personatges, i la velocitat verbal que concedeix a cada seqüència atrapa l’atenció del lector: també s’ha d’agrair que, en aquesta ocasió, els jocs de paraules i l’enginy constant no dominin les dosis dramàtiques o còmiques de cada història. A Res no és perfecte a Hawaii cada peça sembla estar sòlidament situada on més li convé, i la lectura va avançant amb confort fins que, de sobte, es produeix una espècie de daltabaix formal, com si Serra també topés amb el dilema que apareix en un somni metaliterari de Tom Rodley i hagués de respondre amb la pràctica a la qüestió següent: ¿l’atzar és un forat negre que les novel·les han d’explorar, o d’evitar? Així com en els primers capítols Serra opta per la segona opció —“Tot té sempre una causa, i els periodistes ho saben molt bé perquè això és el motiu principal de la seva recerca”—, cap a la meitat de la novel·la es decanta per la primera, i aleshores els rumbs diversos de les trames embogeixen i el lector es troba immers en un caos on es pretén demostrar que les coses que passen no sempre entren en la lògica de causa-i-conseqüència, o que la novel·la és un art que ensenya l’absurditat de buscar causes a tot, que hi ha coses que passen i prou, només per pur atzar.

A partir d’aquest instant els arguments perfilats fins ara tan nítidament s’embardissen, els personatges esdevenen uns titelles a les mans d’un mag massa agosarat, els accidents, les malalties i els fenòmens atmosfèrics apareixen de sobte per encaminar els fils de les històries cap a un deliri creatiu que no ofereix resposta convincent. Potser a Serra li ha passat el mateix que somia Tom Rodley, “que és un gran calamar carregat de tinta que jeu embolicat en fulls de paper en blanc” i, en el moment d’escriure-hi, s’ha deixat endur per la intemperància narrativa.