Pau Casals, president republicà

I’m Catalan” són les paraules que més fàcilment identifiquen el compositor Pau Casals amb el seu compromís polític. Pronunciades a les Nacions Unides el 1971, constataven que aquell músic universal seguia fent bandera, als seus 94 anys, dels seus ideals democràtics i catalanistes. En realitat, des que va marxar a l’exili, Casals no va deixar de manifestar la seva posició rotundament contrària a la dictadura, encara que va mantenir-se a distància de les activitats polítiques partidistes. No se sentia còmode enmig d’intrigues i protagonismes desaforats, però no era insensible a poder fer “alguna cosa”. És ben sabut que Casals va ser temptat a ocupar la presidència de la Generalitat tant el 1954 com el 1959, encara que alguns dels que impulsaven la seva candidatura ho feien, sobretot, per frenar les aspiracions de Josep Tarradellas.

El llibre Pau Casals. La carta secreta de Tarradellas i Prieto, de Joan Esculies, narra amb tot detall un altre episodi, molt més desconegut, en què la figura de Casals podia haver assolit protagonisme polític. A partir de les correspondències personals i d’informes dels principals líders de l’exili basc, català i espanyol, es reconstrueix l’aposta secreta que el 1950 van fer el líder socialista Indalecio Prieto i el líder d’ERC Tarradellas per tal que Casals substituís l’inoperant Albornoz a la presidència del govern de la República.

Certament, tot el que envoltava Casals tenia una repercussió internacional que no tenia sentit desaprofitar. Després de quatre anys de silenci com a mostra de condemna als països democràtics que reconeixien Franco, Casals va reaparèixer com a alma mater del festival Bach que es va celebrar a Prada el juny de 1950. La capital del Conflent va atraure en aquells dies gent d’arreu del món al voltant del violoncel·lista. No va ser casualitat que l’òrgan del PSOE, El Socialista, i el d’ERC, La Humanitat, dediquessin sengles reportatges al mestre i el seu festival. Prieto va escriure en el portaveu socialista que Casals, “sin pronunciar media palabra, ha realizado el mayor acto de protesta contra Franco”. I Tarradellas, des del diari d’Esquerra, lloava “l’home que es manté fidel a si mateix i que posa el seu art incomparable, el seu prestigi universal i la seva intel·ligència al servei d’una causa que, es vulgui o no, ha de triomfar”.

Tot va ajudar que Casals es convencés que, novament, havia de posar el seu prestigi en favor de la causa republicana. D’aquí va sorgir la idea que el músic escrivís una carta al president Truman demanant-li que frenés un préstec nord-americà de 62,5 milions de dòlars que era vital per al govern franquista. La carta la van redactar conjuntament Prieto, Tarradellas i Casals, i no va tenir l’efecte desitjat. Però més enllà d’aquell objectiu, es van evidenciar les diferències de mètode entre el músic i els polítics. Casals no volia que se’n fes publicitat si no donava un resultat positiu, mentre que els polítics volien fer-la pública de seguida pels seus efectes propagandístics. Eren lògiques i maneres d’actuar molt diferents, i tant Prieto com Tarradellas es van convèncer que Casals no era la persona que havien de promoure per substituir Albornoz al capdavant del govern de la República. En pocs mesos, doncs, l’audaç aposta Casals s’havia esvaït. Tot plegat era una mostra més de la desorientació i el declivi d’un exili polític submergit en una gran fragmentació i al qual la guerra freda havia condemnat. El llibre, ben construït, tal vegada magnifica un episodi especulatiu com tants n’hi va haver a l’exili.