L’última oportunitat

He vist dues fotos del candidat socialista fent el que fan tots els candidats els dies de campanya o precampanya, fingir que fan de debò allò que es veu d'una hora lluny que simulen. En aquests dies, la simulació es pot convertir en un art. Per exemple, Miquel Iceta va simular a la campanya del 27-D que ballava molt malament. Un altre dia de la mateixa campanya, Iceta va repetir la històrica ballaruga, però aquesta vegada ho va fer amb Pedro Sánchez. Com que el líder del PSOE va simular que ballava molt bé, amb més bon criteri rítmic i millor combinació de braços, cames i cintura, la insuficient qualitat dansadora d'Iceta va guanyar punts. Perquè la gent va interpretar en aquest fracàs ballador que qui simulava que feia l'indi era un tipus divertit, amb ganes de donar guerra i ambició de victòria.

A Pedro Sánchez, ballar millor només li va servir per atiar la sospita que havia hagut de practicar molt aquest subtil moviment de malucs. No així Miquel Iceta, que va privilegiar la naturalitat i la improvisació, característiques que la gent encara valora per sobre del plàstic i el prefabricat. No com Mariano Rajoy, ja que ens hi posem, un candidat que segueix obstinat únicament a no canviar d'opinió. (És impossible concebre més plàstic i encartonament mental).

Torno a les fotos de Pedro Sánchez. En una d'elles el veiem en posició d'encistellar una pilota en un partit de bàsquet que el seu cap de premsa va haver de preparar amb temps. I en una altra el veiem repartint flors en una peixateria, enmig del peix blanc i les apetitoses tonyines, molt possiblement de piscifactoria. En una simula concentració en el tràngol esportiu i en l'altra una simpatia tan contagiosa que gairebé em convenç que li surt de l'ànima. Amb això no vull negar la simpatia natural del candidat. Ni la seva generositat empàtica. Només vull expressar un interrogant: la situació mereix tota aquesta parafernàlia?

Jo crec que no. El que em preocupa és que Pedro Sánchez sembla creure que sí. És clar que això també podria ser simulat. Si parlo tant d'aquest candidat és perquè considero que té a la seva mà fer alguna cosa per al seu partit i per a ell com a líder. D'ara i de futur. Per al seu partit perquè hi ha molts assumptes sense resoldre, sent el de l'estructura de l'Estat el més important de tots (tret que no cregui que el 20% de PIB que aporta Catalunya a l'Estat, el mateix Estat que s'ha erigit com el rei del dèficit públic, no és poca cosa).

No sé si el candidat sap que en el si del seu partit hi ha barons que gairebé podrien competir amb el PP en bloc en un campionat d'espanyolisme a tort i a dret. De vegades sembla que ho ignora, com també sembla que ignora que té les hores comptades si no es posa en situació d'oferir-li a Podem (no ja només als independentistes) una solució compartida de federalització d'Espanya, recollint les idees de José Luis Rodriguez Zapatero y Pasqual Maragall. Fins i tot, si m'apuren, les solucions que proposa a la mínima ocasió el constitucionalista —aquest sí que és un constitucionalista de debò— Miguel Herrero i Rodríguez de Miñón.

Tampoc el veig a cap foto, ni tan sols simulant-ho, asseient-se a dialogar i debatre amb els seus possibles socis de govern d'esquerra sobre què caldria fer amb la insistent política antikeinesiana dels homes del frac de la Comissió Europea. I, sobretot, com reaccionar davant les retallades (socials, amb tota seguretat) que se'ns exigirà. Pedro Sánchez com a líder, també, hauria de pensar en un possible futur, quan sigui desbancat com a candidat si no obté els resultats que li agradaria que obtingués Susana Díaz. Una cosa és perdre tristament les eleccions justificant la indissoluble unitat d'Espanya, i una altra molt diferent perdre-les amb la dignitat d'un estadista intentant convèncer propis i estranys que Espanya es configuri com una nació de nacions (li agradi o no al senyor José Álvarez Junco) plurilingüística.

El 26-J s'acosta i no es veu que Pedro Sánchez pugui ser ni tan sols capaç de revalidar el segon lloc que va obtenir el 20-D. El PP segueix en la seva postura catatònica de veure-les venir i Ciutadans fent campanya a Veneçuela. De manera que a Pedro Sánchez no li queda altre remei, abans i després de les eleccions, que estendre ponts amb els seus aliats naturals. Això o res. Ell sabrà.

J. Ernesto Ayala-Dip és crític literari.