Les togues del judici de Nóos

El judici de la Infanta va començar amb les declaracions dels acusats, però l'interès del gran públic no va començar fins que van arribar les estrelles, Torres, Urdangarin i la seva dona, filla i germana de reis. La gent, generalment, només s'interessa per un judici si preveu una bona esgrima processal i un resultat favorable a les seves expectatives. Més encara en aquest judici, suposant que competeixen els millors advocats i que la justícia ha de recaure en personatges fins ara intocables.

Quan el tribunal va autoritzar els acusats a absentar-se, només en va quedar un, que compleix condemna per una altra causa, i naturalment prefereix el judici que la cel·la. Desaparegut el matrimoni més mediàtic, les imatges de la sala sense públic evidenciaven que l'interès informatiu havia decaigut, potser desconcertat per altres casos de corrupció més recents, o políticament més candents.

Tanmateix, precisament va ser aleshores quan va començar la veritable esgrima processal. Era el moment en què els togats de les acusacions i defenses havien de lluir la seva tècnica jurídica i estratègies, amb preguntes, repreguntes, objeccions i frases ocurrents o inconvenients. Algunes mostres d'habilitat i astúcia poden semblar, per al públic profà, murrieria enrevessada, recerca maliciosa de la impunitat. La gent, en general, no està capacitada per valorar el virtuosisme jurídic. Simplement condemna el que li semblen artificis de picaplets, i desconfia dels seus hàbils artífexs. D'aquest rigorós escrutini públic i mediàtic, no se'n salva ningú.

Per exemple, a l'advocada de l'Estat li corresponia defensar l'interès econòmic de l'Estat. No obstant això, el públic ha sentit amb escàndol el seu desafortunat argument d'allò que “Hisenda som tots” és pura propaganda. El fiscal no acusa la Infanta, convençut que ignorava l'origen il·lícit dels diners que el marit portava a casa. Per això la declara només “partícip a títol lucratiu”, la qual cosa únicament l'obliga a tornar els diners. Però la gent, en general, no és tan crèdula. No hauria d'estranyar que desconfiï de la Infanta, de l'advocada de l'Estat i del fiscal.

L'única acusació penal contra la Infanta és la de Manos Limpias. Sembla que acusa de manera altruista, però els seus mèrits s'emboiren per circumstàncies que, si es confirmen, serien totalment oposades a l'altruisme. La seva estranya organització, fins ara de finançament desconegut, està implicada en foscos incidents d'acusacions sistemàtiques. És raonable que la gent miri aquesta acusació amb dubtes, sospites i retrets.

La defensa de la Infanta traspua qualitat i altura social, com correspon a la seva defensada. El savi mànager de l'equip s'ha proveït de dos bons professionals: un professor brillant i un pràctic experimentat. Quan la fiscalia va atribuir a la Infanta ser només “partícip a títol lucratiu”, el docte professor, d'indiscutible prestigi internacional, va inventar-se un nou eximent, la de ser “partícip a títol amorós”, amb una vergonyant i apassionada defensa del cec amor conjugal davant de les càmeres de televisió. Afortunadament per a la Infanta, també disposava de l'habilitat processal de l'altre fitxatge del mànager, i de la proverbial capacitat extraprocessal d'aquest.

El defensor de Torres sembla que no vol captar la confiança de ningú, ni tan sols del tribunal. És inconvenient, provocador, agressiu, ofensiu i sobreactuat. Si aquest peculiar defensor fos un futbolista estaria sempre a punt de la targeta vermella. El contrari del discretíssim defensor d'Urdangarin, que potser algun dia arribarà a donar mostres que, a la pràctica, mereix la confiança del seu client.

El sever escrutini públic i mediàtic arriba també als jutges. Sorprenentment són els més ben considerats, ara per ara. El jutge Castro va superar la prova amb èxit, amb el respecte i l'afecte de la majoria de la gent, i va superar també les insidioses acusacions de protagonisme o possibles proposicions extraprocessals, dels que volien obstruir la seva feina, i la seva independència. Sense ell el cas no hauria arribat on ha arribat.

Les magistrades del tribunal també gaudeixen de la confiança del públic en general, per les decisions que van prenent i pel seu prudent control de les incidències del judici. Però hauran de dictar sentència i aquesta no serà mai a gust de tothom. Si condemnen, els condemnats diran que la pena és injusta, o excessiva, o dictada amb parcialitat. Si no hi ha condemna per a alguna persona acusada, d'altres demanaran sang, sobretot si és sang blava. I el desprestigi de la justícia no podrà escapar del simplisme del vell refrany: “Jutges, advocats i procuradors, a l'infern de dos en dos.”

José María Mena va ser fiscal en cap del TSJC.